Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

1 de juliol de 2013
0 comentaris

Hans.

Consulto la meva agenda d’aniversaris i commemoracions i m’adono que el dilluns 1 de juliol es compleixen deu anys de la mort de l’amic Hans.

La nostra amistat es remunta a l’any 1972, el del nostre casament de resultes del qual l’A. i jo vàrem anar a viure al barri del Guinardó. En aquells primers temps ens véiem amb una freqüència gairebé setmanal fins al 1978 quan vàrem comprar el pis on encara ara vivim, cosa que ens va distanciar una mica.  (n’hi ha més)

Molts detalls d’aquella època els vaig explicar aquí mateix en un apunt de fa set anys que vaig titular “Els catòlics del Guinardó” i que, per tant, m’estalvia d’entrar ara en detalls ja que és un dels apunts més llegits, segons les estadístiques de MésVilaweb, i també un dels que m’ha donat més satisfaccions (*).

De fet, per cloure aquesta part diria que els darrers anys coincidíem amb en Hans i la resta del grup tres o quatre vegades l’any com a molt. Cosa que no ens privava de sentir-nos, en la distància, molt a prop i disponibles per tot el que a algú li fes falta en un moment determinat.

Recordo el Hans com una persona tel·lúrica, una força de la naturalesa carregada d’energia, generositat i simpatia. El seu caràcter fortament comunicatiu -de perfecte venedor- s’adaptava com un guant a l’ofici de visitador mèdic que va exercici durant molts anys.

També era fisioterapeuta i ATS -en aquella època en déiem “practicant”– i puc assegurar que era dels bons perquè quan els nois de casa eren petits i els havien de posar alguna injecció -en aquella època era un sistema de medicació habitual- demanaven que els hi posés el Hans, que era màgic perquè posava les injeccions sense agulla i no feia gens de mal.

Penso sovint en el Hans. I el trobo a faltar. No tant, és clar, com la Maria Josep o els seus fills, però el tinc present. Me’l solc trobar barrejat amb els meus records, sobretot des que he arribat a una edat en la qual començo a tenir molt més passat a evocar que futur a projectar.

Penso en ell però, curiosament, no d’una manera fatalista o fúnebre. Ben al contrari. Ja sé que m’explico fatal, però el que vull dir és que les meves remembrances van en la línia de dir “com li agradaria (o l’emprenyaria) al Hans això o allò que ara mateix està passant”.

I ho faig en termes d’immediatesa, com si ens haguéssim de trobar l’endemà per xerrar d’afers que estic segur que l’haurien fet xalar intensament, com les alegries que en els darrers anys ens ha donat el Barça o el procés que ben aviat ens portarà a la independència. Alguna cosa de tot això vaig dir fa dos anys quan ens va deixar el Xavier, un altre company de la colla.

Recordo el Hans com una bona persona, com algú al qual m’agradaria poder-m’hi assemblar. No era pas una persona qualsevol i per això en consultar la meva agenda d’aniversaris vaig pensar que m’agradaria escriure alguna cosa sobre ell i penjar-la el dia que fa deu anys del seu traspàs.

Per la tarda, durant el meu passeig terapèutic pel parc Güell -un parc endiumenjat i carregat de turistes- anava pensant en tot això que fins ara he escrit i, com sol passar-me, m’enfrontava al problema de tancar de manera més o menys rodona el text.

Quan baixava del mirador de Joan Amades (davant de l’escola Virolai) vaig fixar-me en un grup de tres noies que feia una fotografia de la ciutat estesa davant seu. Una traginava la màquina de retratar i les altres dues formaven amb els dits les quatre lletres de la paraula “LOVE” amb la idea que aparegués en primer pla de la imatge.

La idea d’aquelles noies em va encantar; almenys de la manera com la vaig interpretar jo: com un desig de projectar bones vibracions damunt de la gran urbs i de tots els qui l’habitem. I ves per on, em va semblar que aquell missatge lligava perfectament amb la persona i el caràcter del Hans.

Com que no podia tirar enrere per veure com els havia quedat la fotografia (s’haurien pensat que estava tocat del bolet) vaig fer jo mateix una amb els meus dits formant la lletra L, la inicial del mot de les noies.  I també de la paraula “llibertat”. Ja tenia la il·lustració idònia per aquest apunt de recordatori.

Molt poca estona abans, encara a casa, m’havia arribat per WhatsApp un vídeo de quinze segons amb les primeres passes de la nostra néta caminant pel menjador de casa seva. I quan enfilava cap a la gran plaça central del parc Güell la música de l’iPhone que sonava en els auriculars, programada en mode aleatori, em va portar la veu de la bretona Nolwenn Leroy cantant “Qui voit Ouessant, voit son sang  //  Qui voit Nolène, oublie sa peine  //  Qui voit Sein, n’a plus peur du lendemain  //  Qui voit le Fromveur, entrevoit le bonheur”.

En aquell moment, Hans, vaig sentir que tot encaixava i que ja tenia un final per al teu apunt.

—————————————————————————————–

(*) Llegiu això i digueu-me si no tinc raó quan parlo, cofoi, de les satisfaccions que m’ha donat escriure aquest Bloc en general i aquest apunt en particular. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!