David Friedman, un dels principals teòrics de l’anarcocapitalisme –encara que se’l sol presentar com a fill de Milton Friedman–, carrega contra les intervencions públiques en l’actual crisi financera. Segons la seva ideologia econòmica, això serà enormement perjudicial a la llarga. No és estrany que ho digui: els seguidors d’aquest corrent estan contra l’existència de l’estat i, per tant, qualsevol acció seva es pressuposa negativa per definició. Per això, si no es pot demostrar aquest mal a la curta, s’estableix que es manifestarà a la llarga: els principis són els principis!
D’unes recents declaracions seves, em sorprèn la següent afirmació: “Fa cinquanta anys, els socialistes estaven entusiasmats. Semblava que tot anava en la direcció que ells desitjaven. Més tard, tot va canviar i aquesta ideologia va passar a ser quelcom del passat i hagueren de modificar el seu punt de vista”. Té raó, però només des del sectarisme es pot utilitzar aquest argument per a justificar la superioritat del lliure mercat. Al capdavall, no és aplicable exactament la mateixa reflexió a la defensa del fonamentalisme de mercat? Vegem-ho: “Fa deu anys, els neoliberals estaven entusiasmats. Semblava que tot anava en la direcció que ells desitjaven. Més tard [ara], tot va canviar i aquesta ideologia va passar a ser quelcom del passat i hagueren de modificar el seu punt de vista”. Oi que lliga?
L’argument de Friedman és bo per a justificar que les adhesions increbantables a ideologies perfectes –entenc per ideologia perfecta aquella que dóna resposta satisfactòria a tot– són perilloses i que hem d’estar atents a la realitat per a introduir modulacions, de vegades radicals, als punts de vista que ens governen. En canvi, fer-la servir per a demostrar la superioritat d’una ideologia perfecta respecte d’una altra ideologia perfecta és un exercici fal·laç, que es desmunta tot sol (llevat del cas que practiquis una ideologia perfecta i et rellisquin tots els fets que la contradiguin).
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!