Totxanes, totxos i maons

Pocs dies després, com és costum de la nostra televisió, “Conxita Badia no existeix” va ser penjat en el portal “TV3 a la carta” (aquí), cosa que m’ha permès contemplar-lo des d’aleshores quatre o cinc vegades més en la diguem-ne intimitat del meu PC i de la pissarreta de casa.

La sessió del dimarts, però, reunia dos alicients molt especials: per una banda es projectava en pantalla de gran format i, per l’altra, al final de la sessió la directora es sotmetria a les preguntes dels presents.

La primera constatació que vull fer sobre aquest esplèndid documental és que està aconseguint el miracle: Conxita Badia comença a existir en el cor i els sentiments dels espectadors que contemplen aquest treball ple de respecte, admiració, sensibilitat i talent que signa Eulàlia Domènech, besnéta de la soprano.

A aquesta merescuda recuperació contribueix sens dubte també un Bloc summament recomanable (aquest) que no només informa de les diverses projeccions que es van fent pel territori, sinó que aporta informació de gran interès sobre la vida i l’obra de Conxita Badia.   

Com no podia ser altrament, la reacció del públic de la Filmoteca va ser de lliurament total a la veu de la cantant i a la manera com Eulàlia Domènech ens la presenta. Durant el torn de paraules un senyor que tenia darrere meu va deplorar la gran quantitat d’història -i d’històries- que ens han estat escamotejades i que esperem que ben aviat les puguem recuperar de l’oblit. Altres espectadors varen donar testimoni de persones que havien conegut a la cantant i encara algú més es va interessar per quines possibilitats hi ha avui de trobar en el mercat algun disc de Conxita Badia.

Jo vaig explicar que hi ha una escena d’un minut i escaig cap al final de la cinta que m’agrada especialment. Una escena que, aprofitant, la presència de la directora, volia saber si estava preparada o era, com ja em suposava (i em va confirmar), un experiment espontani.

És una seqüència amb càmera fixa -la van plantar discretament damunt d’un trípode i funcionava de manera autònoma, sense cap operador- a l’acadèmia Granados-Marshall, el lloc on va fer el seu aprenentatge la nena Conxita Badia. L’objectiu, segons va explicar la directora, era filmar en llocs relacionats amb la vida de la cantant, posar un tema interpretat per ella -en aquest cas el “Gracia mía”, de Granados– i veure de quina manera reaccionava l’entorn.

En l’escena que us comento -i que us recomano ferventment: la trobareu en l’enllaç de més amunt a “TV3 a la carta” entre els minuts 53′ 57″ i 55′ 07″– apareix de sobte una senyora que s’atura en escoltar la cançó, mira de continuar el seu camí, torna a aturar-se, fa el gest de girar cua i finalment, després de comprovar que està sola -ella amb la música- s’asseu en una cadira per escoltar-la sense entrebancs.

Cada vegada que contemplo aquesta breu escena em sento absolutament identificat amb l’anònima protagonista perquè la seva reacció és idèntica a la que jo vaig tenir el 4 de gener al vespre mentre contemplava la projecció que el Canal 33 feia de “Conxita Badia no existeix”.

En aquella hora l’A. i jo estàvem sopant i, per tant, dedicant-li a la pantalla una atenció relativa… fins al moment que per primera vegada va aparèixer la meravellosa veu de la cantant. En aquell punt exacte el sopar va passar a segon pla i tota l’atenció de casa es va concentrar en el rectangle del televisor.

La veu de Conxita Badia –“com una carícia”, diu en el documental Montserrat Caballé, deixebla seva- ens va captivar i va aconseguir que durant uns quants minuts el temps s’aturés i el món semblés un indret ple d’harmonia, sensibilitat i bon gust.

Admirable.