Me’n recordo (41).

(Anys 1974-1980)

Me’n recordo dels anys que, després de deixar l’empresa de reparació de pisos que tenia mon pare, vaig acabar els estudis d’Aparellador alhora que entrava a treballar en una constructora d’edificis de nova planta.

D’aquella època m’han quedat un munt de records lligats als diversos projectes arquitectònics en els quals vaig intervenir des de la trinxera (vull dir a peu d’obra, no en l’oficina). Avui em centraré en el cerimonial del pagament de les setmanades als treballadors.

En els primers anys dels meus contactes amb el ram de la construcció (parlo de 1965 i 66, quan treballava amb mon pare) encara vaig arribar a conèixer la “setmana anglesa”. És a dir: festa només a partir del migdia del dissabte i tot diumenge. Poc després l’horari va canviar i quan treballava de cap d’obra a l’empresa Ecisa el dissabte ja era festiu tot el dia i el lliurament dels sobres amb les setmanades es feia els divendres per la tarda, poc abans de l’hora de plegar.

El ritual del pagament setmanal començava un parell de dies abans, el dimecres, que era quan venia a l’obra el pagador –“el listero” en déiem en el llenguatge d’aleshores- que tenia dues funcions. La primera era preparar, d’acord amb l’encarregat i el cap d’obra (que era jo), el que en déiem “la nominilla”. És a dir, la relació d’hores realment treballades per cada operari aquella setmana des del dilluns amb una previsió de les hores que treballaria fins al divendres.

La segona funció del “listero” els dimecres era atendre els treballadors que necessitaven un avançament –“un anticipo”, en deien- sobre la setmanada que cobrarien dos dies després.

La feina del pagador no era pas senzilla perquè fàcilment en cada obra podien aplegar-s’hi trenta o quaranta treballadors amb unes quantes particularitats que els diferenciaven: els que cobraven per hores, els que anaven a preu fet -és a dir, “a destajo”-, els que tenien emparaulada alguna gratificació -ara en diríem “treballar per objectius”-… I, a més a més, la cosa es complicava si tenim en compte que cada pagador tenia al seu càrrec tres o quatre obres que no sempre eren a prop les unes de les altres.

El dijous era el dia que el pagador anava a la secció de caixa de l’empresa per retirar tots els diners que necessitava -en monedes i bitllets- i amb els quals preparava, a partir de les respectives “nominilles”, els sobres de cada treballador. Era una feina delicada que generalment duia a terme tancat en el seu despatx per evitar distraccions i errors.

La tarda del divendres arribava el pagador amb els sobres de les setmanades de cada obra. Tothom, des del gruísta fins al vigilant –“el barraquero”, li déiem- passant pels paletes, manobres, encofradors, ferralistes, formigonaires, etc. estava pendent de la seva arribada generalment en una furgoneta de l’empresa i carregat amb una cartera prou voluminosa com per contenir tots els sobres amb els jornals corresponents a aquella obra.

Durant els primers temps el pagador es desplaçava sol; uns anys després -segurament de resultes d’alguna amenaça de robatori- l’acompanyava un ajudant que li feia d’escorta fins que algú de l’empresa va fer comptes i es va adonar que era molt més econòmic, ràpid i segur ingressar els diners directament a la Caixa o a un banc. Però això ja va ser més cap aquí.

Com que les dimensions de l’oficina d’obra eren més aviat escarransides recordo que tréiem a l’entrada una taula i una cadira perquè el pagador pogués atendre la cua de gent que tan bon punt arribava es formava davant seu.

Recordo també les comprovacions dels comptes que alguns treballadors feien a partir dels càlculs que estaven indicats en cada sobre. Una escena ben habitual dels divendres a la tarda era la formació de grups al voltant de diversos pilars de formigó amb el sobre en una mà i un llapis a l’altra fent sumes, restes i multiplicacions damunt la cara, llisa com una pissarra, del pilar acabat de desencofrar.

Amb el pas de les setmanes les anotacions fetes amb el tradicional llapis vermell de mina gruixuda i perfil aplanat que s’adaptava al plec de l’orella començaven a ocupar la majoria dels pilars de la planta on hi havia instal·lada l’oficina de l’obra i allí es quedaven confegint un curiós decorat numèric fins que arribava l’hora dels guixaires que el tapaven definitivament.

Em fa gràcia pensar que si un dia, d’aquí a molts anys, algú es decideix a escatar el revestit d’aquests pilars s’estranyarà de trobar tots aquells signes escrits i començarà a aventurar les explicacions més inimaginables.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *