Me’n recordo (40).

(Anys 1962 a 1964)

Me’n recordo del dia que vaig anar amb els pares i mon germà a veure La Passió d’Olesa de Montserrat. No l’he oblidat pas, aquell diumenge. Per diversos motius, però, sobretot, perquè aquell dia, en aquella representació, vaig aprendre un mot nou.  (n’hi ha més)

Me’n recordo del dia que vaig anar amb els pares i mon germà a veure La Passió d’Olesa de Montserrat. No l’he oblidat pas, aquell diumenge. Per diversos motius, però, sobretot, perquè aquell dia, en aquella representació, vaig aprendre un mot nou.

En aquella època -just com encara avui es fa a EsparragueraLa Passió es representava en dues parts, matí i tarda, amb una pausa al migdia per dinar. Nosaltres deuríem anar en alguna expedició de les Hermandades del Trabajo, entitat a la qual mon pare ens havia afiliat i que, entre altres coses, organitzava excursions pietoses i culturals un diumenge de cada mes.

De la representació de la Passió recordo pocs detalls concrets. Només la sensació de trobar-me davant d’un espectacle de notable grandiloqüència -en aquells anys la meva experiència teatral es limitava al Centre Parroquial de Betlem, situat més o menys on ara hi ha el MACBA– a la qual el comú dels mortals no estàvem habituats.

Recordo que entre quadre i quadre passava una bona estona amb el teatre a les fosques i un únic llum de color lila damunt de l’escenari que enfocava al patí de butaques i que ens envoltava d’uns certs influxos hipnòtics. També conservo imatges de gent amb els ulls humits per l’emoció del que es representava des de l’escenari.

Però, de debó, el que porto fortament associat en el meu subconscient a aquella representació de La Passió és el descobriment d’un mot ignorat per mi aleshores: el verb “atansar” (per “apropar” o “acostar”). Un mot que aquell dia vaig sentir unes quantes vegades pronunciat des de l’escenari.

Ara mateix tinc clar que un dels moments que l’empraven era quan a Jesús l’envoltaven els infants (“Deixeu que els infants s’atansin a mi”, deia). També em sembla recordar que surt en l’escena davant del rei Herodes, però segur que hi ha una o dues situacions més on el mot torna a treure el nas…

Tres, quatre vegades, les suficients perquè a un vailet de dotze o tretze anys i de ciutat com era jo li quedés perpètuament gravat en la memòria aquell deliciós verb que va trobar enmig de les andances de Jesús i els seus apòstols.

“Atansa’t”, “atanseu-vos”, “m’atanso”… mmm.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *