Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

10 d'abril de 2013
0 comentaris

Me’n recordo (38).

(Anys 1965 a 1969)

Me’n recordo de quan freqüentava la Llibreria Francesa a la percaça de la revista musical “Salut les copains” els mesos que hi havia sort i l’exemplar aconseguia superar els tràmits de la frontera i els obstacles de la censura.

(n’hi ha més) 

Me’n recordo de quan freqüentava la Llibreria Francesa a la percaça de la revista musical “Salut les copains” els mesos que hi havia sort i l’exemplar aconseguia superar els tràmits de la frontera i els obstacles de la censura (*).

En aquella època la llibreria era a la Rambla, a tocar del Liceu. El prestatge de les revistes era entrant a mà esquerra i la dependenta, que ja em coneixia de cada mes, moltes vegades m’estalviava la feina de buscar perquè tan bon punt em veia entrar ja em deia si hi havia hagut sort o me n’aniria amb les mans buides.

Desconec la data exacta del trasllat, però al cap d’un temps (1968?) la Llibreria Francesa va passar a la cantonada Muntaner-Diagonal, just davant de l’Hotel Presidente. De les presumibles visites mensuals a aquest local, curiosament, m’han quedat pocs records. Potser perquè per aquelles dates el meu interès per “Salut les Copains” deuria haver minvat molt.

Fa quatre anys vaig explicar aquí els meus primers contactes amb la revista i un dia que tingui temps m’enfilaré per escorcollar la part alta de l’armari on guardo les revistes antigues (conservo, per exemple, tota la sèrie “La historia que sobrevive” de la revista Destino d’aquells mateixos anys, totes les revistes “Arreu” i “Por favor” amb altres meravelles per l’estil) i recuperaré els pocs números que vaig guardar de la revista francesa.

El vendaval del temps i les circumstàncies es varen emportar la Llibreria Francesa durant la dècada dels setanta o dels vuitanta. No tinc la dada concreta perquè per aquells anys el meu interès pels afers francesos va quedar substituït per altres interessos més peremptoris.

Tampoc puc evocar gaires records de la Llibreria Jaimes que, pel que llegeixo en la seva pàgina web, va ser  fundada el 1941 i no va trigar gaire a començar la seva especialització en publicacions del país veí de resultes de la seva proximitat, aleshores, amb el Lycée Français.

El meu contacte amb la Jaimes del passeig de Gràcia és de molt més cap aquí i he de dir que, tot i no ser per a mi una llibreria de visita habitual, cada vegada que passava pel davant hi entrava i de seguida percebia que estava en un lloc on no només el llibre era estimat sinó que la gent que atenia els clients era atenta i, sobretot, molt competent. La prova és que rara era la vegada que no sortia amb alguna compra a la butxaca.

D’uns anys ençà, però, per raons familiars l’aproximació de l’A. i meva a la realitat francesa s’ha incrementat notòriament i el nostre règim de visites havia començat a créixer. Fa dos o tres mesos vàrem saber que la llibreria Jaimes hauria de deixar el passeig de Gràcia per culpa de l’elevat cost del lloguer del local i fa molt pocs dies es va anunciar que havien obert portes novament en el número 318 del carrer de València, entre Roger de Llúria i Bruc; a pocs centenars de metres de l’anterior botiga.

Tot i que encara arrosseguen les rèmores del trasllat (paquets per obrir, prestatgeries per muntar…), les dues vegades que fins ara he visitat la botiga m’he emportat una magnífica impressió. Pel que fa a superfície no crec que se n’hagi perdut gaire i, en canvi, s’ha guanyat en lluminositat i claredat organitzativa en l’exposició dels llibres.

Pel que m’han dit els seus responsables la diada de Sant Jordi d’enguany serà el bateig de foc de la nova llibreria Jaimes. I em fa l’efecte que aquesta gent tenen tots els números per acabar sortint-se amb la seva.

Jo, almenys, penso visitar-los ben sovint. I us invito a vosaltres a fer-ho també. Hi trobareu, és clar, una potent oferta de literatura francesa i en francès però també un ampli repertori de novetats en català.

I, sobretot, aquell tracte professional que us deia més amunt i que em sembla tan necessari quan et decideixes a guanyar-te la vida venent llibres.

(Quan penso que tot va començar amb la meva dèria per “Salut les Copains”…) 

————————————————————————————————–

(*) En aquella època el francès era la llengua estrangera que apreníem a l’escola els alumnes de Batxillerat a partir del tercer curs. Jo, que vaig fer només el Batxillerat Elemental (quatre anys), em vaig quedar amb dos cursos de francès i prou. I val a dir que entre això, les visites a Andorra a comprar música, tabac i Duralex, molt poca vergonya a l’hora de llançar-me i una certa facilitat pels idiomes deguda (crec) a una bona memòria acústica, en vaig tenir prou per defensar-me en la llengua de Proust, Moliére, Montaigne..Johnny HallydayFrançoise Hardy i Serge Gainsbourg.

Salut, “copains”!
            
 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!