Elogi de Víctor (Bocanegra) Obiols. (1)

El passat octubre em va arribar la notícia que Víctor Obiols -conegut en el món de la música com Víctor Bocanegra– tenia previst començar a gravar un nou disc i que s’havia acollit a la plataforma Verkami per aplegar, via micromecenatge, els 2.000 euros que necessitava per tirar avant la seva producció.

Com que fa molt temps que penso que l’aparició d’un nou treball d’aquest home és una esplèndida notícia pels qui estimem la música…  (n’hi ha més)

… em va faltar temps per escampar per la xarxa la novetat i per fer la meva modesta aportació al projecte.

Com no podia ser altrament els incondicionals de Bocanegra es varen mobilitzar ràpidament i la xifra sol·licitada -amb un petit escreix, fins i tot- es va assolir aviat gràcies a l’aportació d’una cinquantena de mecenes.

Des de fa pocs dies el disc, que es titula “Cançons de l’Akídelara”, ha sortit de fàbrica i tots els qui vàrem col·laborar econòmicament en la seva gestació ja el tenim en rigorosa primícia.

En el meu cas, però, puc dir que el privilegi ha estat doble ja que fa tres o quatre diumenges l’autor va tenir la gentilesa de convidar-me a una audició privada que es va fer en el mateix estudi on el disc es va enregistrar i el dissabte passat Víctor Bocanegra i el grup que l’ha acompanyat en la confecció de “Cançons de l’Akídelara” ens el van interpretar íntegrament en un concert íntim i subterrani dedicat exclusivament als seus mecenes (vegeu la imatge que il·lustra l’apunt).

Ja us avanço que el disc és molt i molt bo. És a dir, que està en la línia de les anteriors produccions del nostre home: “Bloc de lírica dura. Homenatge a Pepe Sales” (2005) i “Fonografies” (2009) i “Villon: les balades” (2011).

Però seguint els meus costums no parlaré amb detall del disc fins que no tingui constància que s’ha posat a la venda i que, per tant, la gent que, en llegir-me, pugui sentir-s’hi interessada no es quedi amb un pam de nas davant de la impossibilitat d’obtenir-lo.

Certament no es pot dir que Víctor Bocanegra sigui un perfecte desconegut però, sens dubte, el nivell d’acceptació i coneixement que pot tenir la seva obra entre el gran públic és infinitament menor al que en justícia li pertocaria per la seva vàlua. Crec que si en aquest país ens estiméssim més les coses que fa la nostra gent tindríem cap a Víctor Bocanegra la mateixa consideració que a Irlanda tenen  per Van Morrison.

Perquè, ras i curt, crec que Bocanegra és el nostre Van Morrison. I ja està dit.

M’he proposat escriure un elogi de Victor (Bocanegra quan canta i Obiols quan escriu poesia) en el qual miraré d’explicar la meva relació amb la seva obra. Una relació plaent i llarga en el temps. M’ocuparà, segurament, un parell d’apunts més que aniré penjant sense urgències al llarg dels propers dies.

I, no cal dir-ho, parlaré també de “Bocanegra U”, aquell magnífic experiment discogràfic de 1986 que encara avui és reconegut i admirat com una obra mestra per la gent que estimem la música. La bona música que es fa, que s’ha fet sempre, al nostre país.

(Continua aquí)

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *