Me’n recordo (37).

(Anys 1959 a 1966)

Me’n recordo de la primera vegada que vaig tenir un exemplar de la revista París Match a les mans. Jo tindria uns nou o deu anys i va ser a casa del tiet Martí i la tieta Conxita que eren els, diguem-ne, “ricatxos” de la família. 

(n’hi ha més)

Me’n recordo de la primera vegada que vaig tenir un exemplar de la revista París Match a les mans. Jo tindria uns nou o deu anys i va ser a casa del tiet Martí i la tieta Conxita que eren els, diguem-ne, “ricatxos” de la família.

El tiet Martí i la tieta Conxita vivien al carrer Borrell, entre Diputació i Consell de Cent en un pis que a mi em semblava molt gran -tenia allò que es deia “davants i darreres”– i que feia una olor molt especial: la que generava el tabac que el tiet fumava contínuament en la seva inseparable pipa.

La tieta Conxita, germana petita de la meva àvia Juanita, s’havia casat molt jove amb en Martí i no havien tingut fills. Comptant que l’altra germana -la tieta Maria, la mitjana- era soltera la presència infantil que hi havia entre aquelles quatre parets del carrer Borrell l’aportava la branca dels Isern per mitjà de les visites que de tant en tant féiem mon germà i jo acompanyant els pares.

En Martí el recordo ara com un home especial. Era alt, gras i la seva cara cridava l’atenció per tres coses: un color extremament vermell -gairebé congestionat- de la pell, una generosa cabellera platejada i un tic que li feia obrir i tancar els ulls de manera contínua

Ocupava un càrrec de certa importància a la Telefònica i tenia un nivell d’inquietud cultural poc habitual per l’epoca. Ell va ser la primera persona de fora de l’escola que em va parlar de Don Quijote. Un dia va treure de la vitrina del menjador una figura de ceràmica que representava un personatge llarg i prim muntat damunt d’un cavall poc alimentat i armat amb una llança. “Saps qui és?”, em va preguntar. I em sembla recordar que vaig superar la prova.

A casa dels tiets Martí i Conxita els Reis ens deixaven sempre llibres o algun joc dels que avui en diríem “educatius”. Recordo un dia que em va ensenyar un joc que, segons posava a la capsa, es deia “Parcheesi” i que poc temps després vaig identificar amb el que a casa, amb els pares i mon germà, jugàvem amb el nom de “Parxís”. També recordo un llibre que vaig conservar durant força temps. Es deia “Cuando los grandes artistas eran niños” i gràcies a la seva lectura vaig conèixer detalls de la biografia de gent com, per exemple, Mozart, Verdi o Leonardo da Vinci.

Les visites periòdiques a casa seva es varen interrompre en un moment indefinit que jo situo cap a la meitat de la dècada dels 60. Va ser quan els va tocar (sempre plou sobre mullat, Déu meu…) un premi important de la Loteria de Nadal. De resultes d’aquest fet -desconec, però, per quins motius concrets- les relacions es varen trencar de sobte i cada vegada que a casa s’havia de parlar d’ells mon pare i, sobretot, ma mare els anomenava amb un despectiu “els milionaris”. Una situació que es deuria perllongar durant una bona temporada perquè la continuació dels meus records em porta ja a bastants anys després.

El Martí i la Conxita vivien molt bé. Viatjaven amb una certa freqüència i llegien revistes estrangeres (com el París Match que he evocat al comencament d’aquest menrecordo). Posteriorment a les seves morts -ell el 1986 i ella dos anys després- he heretat alguns paquets de llibres i revistes (la majoria estrangeres) i un parell de carpetes plenes de retalls i fullets informatius sobre avions, l’altra gran aficíó del tiet Martí. D’ell vaig aprendre l’expressió “camp d’aviació” que encara avui procuro utilitzar sempre que puc per comptes d’“aeroport”.

Una altra de les coses que em cridaven l’atenció del tiet Martí era veure el seu cognom amb lletres enormes damunt de l’entrada de la botiga de queviures que regentava son germà a la Ronda de la Universitat a tocar del carrer Balmes. Es deia “Colmado Aymerich” i s’hi va estar fins no fa gaires anys.

Gràcies a la magnífica feina d’investigació que està fent mon germà a la recerca dels orígens dels Isern he pogut saber que el tiet Martí va viure 92 anys i la seva muller, la tieta Conxita, 90. Cosa que referma la meva teoria que no tenir fills i no passar angúnies econòmiques són dos factors que contribueixen notablement a gaudir d’una vellesa llarga i sense excessives xacres.

Pel que fa al consum del tabac us puc assegurar que en Martí va estar tirant de pipa fins poc abans de deixar aquest món.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *