Per a la carpeta dels retalls (III).

http://blocs.mesvilaweb.com/node/view/1270?comments=no“Si no es controla, el turisme és una xacra, i no simplement mediambiental. L’abús, així com la possessió de pous de petroli, genera societats que tendeixen a la indolència, als comportaments ganduls. D’entrada, es tracta d’una “riquesa” que no sorgeix com a mèrit propi sinó com a resultat d’una ubicació privilegiada. En conseqüència, els propietaris dels béns de producció locals (em sembla excessiu anomenar-los empresaris) no estan acostumats a haver aconseguit la seva posició com a conseqüència de l’esforç, sinó com a resultat de la sort de posseir algun terreny o edifici”.

Extret de l’article “Economia gandula”, de Xavier Roig, publicat avui en la secció setmanal “Fil per randa” d’e-notícies.com   (n’hi ha més)

(anterior “Per a la carpeta dels retalls”: 3 de juliol)

 


“Economia gandula”, Xavier Roig

e-noticies.com  24/7/04

TEXT ÍNTEGRE

Probablement vostès deuen haver sentit parlar de la “necessària reconversió del sector turístic català”. Quan fa que se’n parla? Deu? Quinze anys? No s’ha fet res, i els resultats estan a la vista. Des de la perspectiva de l’empresari turístic, aquest és un país afortunat. No només hi ha sol i platges, sinó que, a sobre, altres destinacions que ens podrien fer la competència, han patit (molts en pateixen encara) inestabilitat política.

Hi ha destins, però, que de mica en mica s’han anat consolidant. Indrets que ens fan la competència i que encara no estan fets malbé. L’Adriàtic, el Magrib, Turquia… La veritat és que per oferir el que nosaltres oferim, no cal tenir gran cosa. Només sol, espai per destrossar i un escàs amor propi. Ara comença a dir-se tímidament allò que fins avui ningú no ha volgut reconèixer amb la boca oberta: que el nostre turisme es basa en el baix preu. I quan un juga amb preus tan i tan baixos (pensions completes d’hotel a 30 euros, i menys) els clients tomben la mirada amb facilitat vers aquells que els fan rebaixes de tan sols 1 euro. I això és el que està passant ara. Ens trobem, doncs, amb un país destrossat (que hem destrossat nosaltres), i que cal reconvertir. Per fer un símil, diríem que hem de començar a instal·lar “depuradores” per sanejar l’entorn. Però això serà difícil.

Personalment estic en contra del turisme de masses. La raó és òbvia: m’agrada viatjar. Amb això vull dir que sóc perfectament capaç d’anar a Roma i no sentir cap necessitat d’anar a veure la Fontana de Trevi – que, precisament, el turisme s’ha encarregat de destruir-. Prefereixo anar a un poble que estigui a cent quilòmetres de casa però que conservi la seva personalitat, que no pas fer milers de quilòmetres per contemplar allò que atrau a milions de persones i que, per aquest simple fet, al meu entendre, segur que ja està desvirtuat. Els barcelonins que em llegeixin comprendran el que vull dir si ho apliquen al seu barri, a la seva ciutat. Cap indret d’Europa ha perdut la seva personalitat a la velocitat que ho ha fet Barcelona -una altra de les “gràcies” de les Olimpíades.

Però és que, a més, hi ha raons empíriques que m’impulsen a detestar el turisme tal com està plantejat a casa nostra. I és que cap país amb un sector turístic massa gros no va enlloc. Parlo d’indrets on, si no hi ha turisme, no saben pas com tirar endavant: Grècia, Tailàndia…, per posar uns exemples. El turisme cal manegar-lo amb cura. Aporta una entrada de diner relativament fàcil. És com una rifa: no es pot refusar el premi, però no es pot viure pendent d’això. No es pensin que a Europa hi ha estats massa turístics. El primer destí turístic per nombre de visitants és França, on el sector representa el 7% del PIB. A Itàlia (probablement, alguns de vostès pensaran que és el centre del turisme mundial) aquesta activitat només representa el 4% del PIB. Per això em preocupa cap on deriva el nostre país, perquè el turisme a casa nostra representa ja l’11% del PIB, i això és aberrant. Les Illes estan en una situació pitjor, ja que la seva economia n’és totalment dependent.

Si no es controla, el turisme és una xacra, i no simplement mediambiental. L’abús, així com la possessió de pous de petroli, genera societats que tendeixen a la indolència, als comportaments ganduls. D’entrada, es tracta d’una “riquesa” que no sorgeix com a mèrit propi sinó com a resultat d’una ubicació privilegiada. En conseqüència, els propietaris dels béns de producció locals (em sembla excessiu anomenar-los empresaris) no estan acostumats a haver aconseguit la seva posició com a conseqüència de l’esforç, sinó com a resultat de la sort de posseir algun terreny o edifici. Aquesta és la raó per la qual Catalunya (primer destí turístic d’Europa) no té cap companyia decent d’aviació, ni cap cadena hotelera multinacional seriosa (de la mateixa manera que els àrabs no han estat capaços d’esdevenir líders en la fabricació dels enginys i en la tecnologia que serveix per explotar els pous de petroli). A més, llevat de les empreses que fan l’explotació internacional d’aquestes “riqueses”, la mà d’obra local necessària és de baixa qualificació. Evidentment l’activitat turística no genera, tampoc, R+D ni innova. Per què? No aprofita bé els recursos, contamina, destrueix el paisatge… Podríem escriure línies i línies sobre els inconvenients del turisme.

Per acabar-ho d’amanir, a casa nostra hi intervé l’element més perillós de què s’ha dotat la democràcia catalana: els ajuntaments. Només viuen per requalificar terrenys i fer apartaments o camps de golf. Allí hi poden sucar tots: particulars i partits. I això està matant el país. Perquè no hi ha prou sòl industrial disponible per a les empreses que volen instal·lar-se o ampliar la fàbrica o el magatzem. Dóna més diners requalificar per fer pisos que per fer indústries.

Molta gent (generalment del sector) defensa el turisme perquè, sens dubte, genera ingressos. Però això no hauria de ser raó suficient. També genera ingressos la prostitució o el tràfic de blanques, i són rebutjables. I que ningú no s’escandalitzi. ¿O és que vendre’s i deixar lesionar el nostre cos (el país) per quatre xavos, com nosaltres hem fet fins ara, no és una mena de prostitució?

Però corren vents de crisi aquest any, i només les crisis serveixen per reconvertir-se (la bonança econòmica mai no ho afavoreix). La pilota és a la nostra teulada. Podrem, de pas, reparar les destrosses que els municipis han dut a terme? Al cap de massa anys, es pot passar de meuca a dona honrada sense que es notin les seqüeles?

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *