Senyores que canten.

Els seguidors d’aquestes Totxanes tenen proves a bastament de la meva afició a la música. De fet, més que una afició, per mi la música és una via que em permet apropar-me una mica a la perfecció i el benestar. A la pau i l’equilibri.I encara que sembli una contradicció, per aconseguir aquest apropament tant em serveix una balada suau interpretada al piano com una peça tocada amb bateria, baix i dues guitarres elèctriques a tot volum. Cada cosa, això sí, en el moment indicat. (I, ara que hi penso, potser el secret de tot plegat resideixi en el fet de saber trobar, precisament, aquest moment.)Dit tot això, és evident que dintre de l’ampli repertori dels recursos musicals tinc les meves flaques particulars i que una d’aquestes flaques és la veu femenina. O dit altrament: les senyores que canten.

La majoria de les vegades que m’he quedat literalment fascinat davant d’una peça musical ha estat gràcies a la veu d’alguna dona. Segurament -i posant-nos freudians- això em deu venir del temps de la infantesa, quan les cantarelles i paraules de la mare personificaven la imatge del refugi, del territori segur, del lloc on deixar córrer sense entrebancs la imaginació. Dic jo, vaja…

Més enllà d’aquestes intuïcions inicials, el primer moment que recordo haver-me quedat en suspens va ser una nit de Nadal -que situo entre 1972 i  1974- a l’església de la Mare de Déu de Montserrat del barri del Guinardó tot escoltant una interpretació en directe del Cant de la Sibil·la per una cantant que em sembla que era la germana d’un dels capellans de la parròquia. Puc assegurar-vos que durant els deu o quinze minuts que va durar aquell cant vaig estar navegant per una galàxia plàcida i mooolt llunyana…

La segona experiència és molt més recent; de fa un parell de mesos, vaja. I va ser en una altra església -la del Pi- escoltant “Il Lamento della Ninfa” de Monteverdi, un tema molt més breu, interpretat pel Cor Lerània. Tres o quatre minuts a tots estirar amb una veu femenina i un cor de tres veus masculines que li donaven la rèplica que em van tornar a enlairar.

I la tercera experiència és encara de més cap aquí. De fa uns quinze dies, quan el Canal 33 va programar el documental “Conxita Badia no existeix” (vegeu-lo aquí i afanyeu-vos mentre no el despengin del TV3 a la carta i aquí el documentadíssim Bloc temàtic) i em vaig quedar d’una peça, subjugat al menjador de casa durant els seixanta minuts que dura.

Us mentiria si ara digués que era la primera notícia a la meva vida sobre l’existència de Conxita Badia. De fet, sabia que havia estat una cantant de fama internacional abans de la guerra civil i prou. Gràcies, però, a aquest esplèndid documental, rodat per la seva besnéta Eulàlia Domènech la figura d’aquesta dona d’aspecte fràgil adopta dimensions gegantines, tant pel que va representar per a tots els músics amb qui va tenir tractes (Granados, Falla, Mompou, Casals, Toldrà, Gehrard…), com per la magnificència expressiva de la seva veu.

Em va faltar temps per buscar a can Spotify quines notícies hi havia de la senyora Badia i vaig trobar només un disc -summament remarcable- titulat “La renaixença” que recull 10 cançons populars catalanes harmonitzades per Francesc Alió i 7 cançons amb lletres de diversos autors (Sagarra, Iglesias, Llongueres...) musicades per Enric Morera. (*)

A més a més, per un seguit de felices coincidències que potser explicaré un altre dia he aconseguit una cançó de bressol escrita i interpretada en els anys 50 per Conxita Badia i dedicada a la seva primera néta. Una cançó de bressol que algú molt relacionat amb la cantant m’ha “regalat” perquè li canti jo també a la Mila, la meva néta.

Però això, ja ho dic, és una història col·lateral que segurament detallaré en una altra ocasió…

Avui he volgut deixar testimoni de la meva fascinació per les dones que canten. Una llista en la que hi ha lloc, és clar, per senyores com la Maria del Mar Bonet, la Sílvia Pérez Cruz, la francesa Camille o la italiana Petra Magoni. I entremig moltíííssimes més…

———————————————————————————————

(*) De fet tota aquesta informació addicional sobre “La Renaixença” no la tinc gràcies a Spotify sinó al fet d’haver acabat comprant el disc en el llibret d’acompanyament del qual figuren totes aquestes dades, cosa que mai hauria arribat a saber si m’hagués limitat a escoltar-lo per la xarxa. És precisament per coses com aquesta que continuo comprant discos…

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *