Totxanes, totxos i maons

Fa uns quants anys vaig penjar en aquest Bloc una espècie de conte que em vaig empescar un 6 de gener quan baixava l’escala de casa per a anar a comprar els diaris i que vaig titular “Silenciós matí de Reis” (vegeu-lo aquí).

D’aleshores ençà l’he anat penjant unes quantes vegades més. Generalment els dies de Reis i em consta que és un dels textos escrits per mi que han estat més llegits i escampats a través de la xarxa. Tot un honor, no cal dir-ho.

La vida, però, avança i com sabeu des de fa quasi set mesos a l’A. i a mi ja ens ha arribat el torn de ser avis i, per tant, cal pensar que ben aviat els matins de Reis tindran a casa nostra un component de gatzara i festa que feia molts anys que havíem oblidat.

Aquest cap de setmana tenim la Mila a dormir (ara mateix, mentre escric aquest apunt, dorm plàcidament després de la teca matinal de dos quarts de vuit)…  (n’hi ha més) 

… i em ve a la memòria el meu conte de Reis perquè el vespre d’ahir, que era divendres, vaig viure una nova versió d’aquella història baixant també les escales de casa.

En el segon pis vaig tenir temps de veure la cua d’un cotxet abans que es tanqués la porta i immediatament vaig sentir els alegrois dels meus veïns en acollir els néts (allí n’hi ha dos). I en arribar al jardí de baix em vaig creuar amb una altra expedició de pares amb néta i cotxet que en aquest cas anaven a un pis de més amunt que el nostre.

Escenes si fa no fa calcades de les que un parell d’hores abans havíem protagonitzat l’A. i jo quan el noi gran de casa i la seva estimada ens varen deixar la Mila.

Ja sé que per a molta gent això és ben normal i no té cap interès extraordinari que justifiqui una atenció especial. Els divendres -i molt especialment els més propers a Nadal i Reis- va molt bé deixar la mainada amb els avis per atendre les compres pròpies d’aquests dies.

A mi, però, m’ha fet gràcia pensar que com a la novel·la de Georges Perec -o al 13, Rue del Percebe– les grandeses de la vida i el pas del temps es poden resumir perfectament dintre del recinte d’una escala de veïns.