Totxanes, totxos i maons

L’A. i jo acabem de viure un dissabte que recordarem durant molt de temps: hem visitat, a Cervera, la casa on va viure els seus darrers dies el meu amic i company en tasques literàries Isidor Cònsul. La Romi, muller d’Isidor, el seu fill Arnau i la Silvana, la seva dona, ens han obert de bat a bat les portes i així hem pogut apropar-nos als racons més íntims del meu amic: el despatx on treballava, la balconada oberta al paisatge infinit de la Segarra que li agradava de contemplar, les parets plenes de fotografies i records i, sobretot, la seva amplíssima biblioteca.

De fet, la primera conversa que recordo haver tingut amb ell la situo molt a principis dels anys 90 a la llibreria Ona, durant la presentació d’algun llibre o un acte similar. Aquell dia em va dir que seguia amb interès els comentaris que jo publicava al diari perquè li sobtava la meva diguem-ne poca adscripció als sistemes “acadèmics” de fer crítica. No sé si m’ho va dir amb aquestes paraules exactes però el vaig entendre de seguida: “És que jo -li vaig dir- no he passat per la Universitat de lletres, Isidor. No sóc ni filòleg, ni llicenciat en Filosofia i Lletres, ni res per l’estil. Sóc aparellador i la meva formació prové del món de l’arquitectura i del ram de la construcció… a part d’una afició a llegir que m’acompanya des de fa més de trenta anys”.

“Ara ho entenc”, em va dir. I aquí va quedar la cosa. Uns anys després, quan va entomar la feina de director literari d’editorial Proa vaig tenir la sort de ser una de les persones que va cridar per llegir i valorar alguns dels manuscrits que li arribaven al començament. Em va dir que l’interessava molt la meva manera de llegir i de valorar els textos que tenia entre mans i una vegada més va fer esment al poc academicisme de les meves crítiques.

Amb l’Isidor vaig compartir jurats, presentacions de llibres, jornades i debats de tota mena i en tot moment ens vàrem saber transmetre aquella estimació i respecte per les nostres respectives maneres de fer la feina a què he fet esment més amunt.

Recordo que un dia em va telefonar per dir-me que tenia a les mans un text “que només us agradarà a tu i al Joan Triadú”. Es tractava de “Confessió general”, de Joan Garrabou, un autor que aleshores ja era mort. I, efectivament, el llibre ens va entusiasmar al mestre i a mi. Tant que, cosa insòlita, vàrem presentar al suplement un article cada un parlant del llibre… i ens els van publicar l’un al costat de l’altre (vegeu-lo aquí).

Val a dir que, tal com l’Isidor sospitava, tret de Triadú i de mi gairebé ningú va dir res més del llibre. Cosa que no em priva de tornar a pregonar ara i aquí que “Confessió general” és un llibre dels de traca i mocador que no us hauríeu de deixar escapar.

Fa tres estius, la mort del meu amic Isidor ens va agafar lluny, per terres italianes (vegeu aquí) i ens va ser impossible acompanyar la família en aquells moments tan especials. Dies després vaig destacar en aquest Bloc un article que havia publicat Joan Triadú (vegeu-lo aquí) i més cap aquí, arran de la publicació de “La pau dels orígens. Homenatge a Isidor Cònsul”, vaig escriure un altre apunt en el que destacava la iniciativa en general i, sobretot, l’esplèndid text que li va dedicar la seva jove Silvana (vegeu aquí).

L’A. i jo coincidíem sovint amb la Romi i amb l’Isidor. Sobretot quan hi havia estrena al TNC. Amb l’Arnau i la Silvana, en canvi, el contacte era a través de la xarxa però mai ens havíem trobat cara a cara. El dissabte passat, a Cervera, vàrem resoldre aquesta mancança i una vegada més vaig comprovar que quan evoquem persones que ens hem estimat experimentem dintre nostre la percepció que encara que ja no hi siguin hi són.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!