Totxanes, totxos i maons

L’Anna R., estimada coblocaire de “Viure a Estocolm”, va difondre ahir per Twitter un missatge en el qual demanava si hi havia algú que tingués pensat abstenir-se el 25 de novembre per tal de demanar-li que votés per ella, abstencionista a la força per culpa de les traves burocràtiques que li ha posat l’ambaixada espanyola de la capital sueca per exercir el seu dret. Fóra bo que l’ajudéssiu.

El seu correu és
viureaestocolm@gmail.com

(n’hi ha més)

Aquesta proposta de l’amiga Anna R. m’ha recordat que amb els canvis dels temps també canvien els procediments i ens costums. I, més concretament, m’ha fet rellegir l’apunt que vaig escriure el 27 de febrer de 2008 en el qual posava en marxa el Metode Totxanes de votació per a parelles ben avingudes i electoralment indecises.

De fet, el Mètode Totxanes ve de més enrere. Més concretament els seus orígens són a l’apunt que vaig escriure el 27 de novembre de 2007 i que vaig titular Penyora d’enamorats (o de com l’A. em diu que el març cal que vagi a votar).

Com que encetem cap de setmana i, per tant, teniu una mica de temps, us recomano que quan hagiu enllestit les compres al Bon Preu i tingueu totes les viandes ben desades a la nevera llegiu els dos apunts anteriors amb calma (no patiu que no són gaire llargs). Us portaran a cinc anys enrere -època del segon govern “tripi”– i veureu que el que necessitem és un canvi de paradigma total.

Per si algú va atrafegat, li copio aquí els paràgrafs finals del Mètode tal com els vaig escriure aviat farà (uf…) cinc anys:

“Doncs bé, posats a votar a l’A. i a mi ens queden ben poques opcions per triar -més concretament dues, i amb la pinça al nas- i com que cap dels dos n’està del tot convençut el que farem és omplir un sobre amb la papereta de l’opció “X” i un altre sobre amb la de l’opció “Y”, barrejar-los i repartir-nos-els sense saber de manera concreta qui diposita cada vot a l’urna.
Sense cap mena de dubte és un mètode ideal per a parelles ben avingudes i sense un entusiasme electoral declarat per ningú. El mètode “Totxanes”, com si diguéssim.
Així, durant els propers quatre anys quan algun institut oficial d’estudis d’opinió em faci una enquesta faré el que sempre faig: mentir. El bo del cas és que en aquesta ocasió mentiré de manera plenament justificada.”