Me’n recordo (34).

(Any 1965)

Me’n recordo del dia que vaig anar amb mon pare a comprar unes quantes eines per començar el meu aprenentatge de l’ofici de paleta…

(n’hi ha més)

Me’n recordo del dia que vaig anar amb mon pare a comprar unes quantes eines per començar el meu aprenentatge de l’ofici de paleta.

Vàrem anar a la botiga on habitualment es proveïa l’empresa que mon pare va heretar del seu. Es deia Hermacón (és a dir, “Herramientas y materiales para la construcción”) i ocupava un ampli local situat al carrer Entença, pujant a mà dreta, entre la Gran Via i el carrer Diputació.

Allí vàrem triar una paleta mitjana, un paletí, una maceta, dues escarpres (curta i llarga), un punxó, un tallantó, una plana (els guixaires en feien servir una més gran que es deia la taloja), un nivell, una plomada, una rasqueta,  unes tenalles i em sembla que res més. Pel que fa a la caixa per guardar totes les eines vaig heretar una de fusta força gran i pintada de color gris que no recordo si era la que havia fet servir mon pare quan començava o tenia alguna altra procedència menys, diguem-ne, entranyable.

De fet, la caixa la feia servir quan anava a alguna feina de durada mitjana o llarga -com, per exemple, reformar un local comercial o fer una cuina o un quarto de bany nous-, però quan anava a fer petites xapusses de mig dia (en déiem “remendos” i bàsicament consistien a desembossar canyeries, adobar algun cel ras esquerdat o tapar goteres als terrats) m’enduia les eines més imprescindibles dintre d’un cabàs petit de goma amb les dues nanses unides per un fil de marcar nivells trenat.

Ara mateix evoco el nom d’algunes d’aquells estris -el tallantó, la buixarda, el xapo, la pastera, la gaveta, la corriola…- i el d’algunes feines com escardejar, fer la borada, estintolar, fer el nus del pardal, el fals escaire, entreguardar, enrajolar a l’estesa… Mots ben vius fa cinquanta anys que jo encara vaig tenir la sort de conèixer i de veure com els paletes i els manobres catalans, murcians, gallecs o andalusos feien servir. Cadascú amb el seu accent particular.

Paraules i maneres d’entendre un ofici que avui ja estan gairebé perduts i que, amb sort, viuen en la memòria de quatre carrosses que encara tenim esma d’explicar aquestes batalletes i de creure, ingènuament, que poden interessar a algú.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *