El catanyol es cura (elogi de Pau Vidal).

Tot i que és molt jove, el Pau Vidal  és un vell amic de casa. Vull dir que ja fa una pila d’anys que ens coneixem i que ens l’estimem, l’A. i jo. Més concretament, des dels inicis heroics de l’Scrabble en català, en aquelles primeres i inoblidables sessions de cada dimecres a la nit al bar Queimada.Entre moltes altres malifetes, el Pau ha escrit i traduït una pila de llibres i articles de tota mena, però sempre amb una exquisida relació amb la llengua i un interès no gens dissimulat per tot allò que, per abreujar, podríem dir “popularització del català ben aplicat”. Predica, amb tota la raó, que parlar bé el català costa exactament el mateix que parlar-lo malament i que si som on som en aquests assumptes és per un conjunt de circumstàncies que hauríem de procurar superar al més aviat millor per la banda del talent i del bon rollo, dues virtuts que el nostre amic atresora i difon amb escreix i generositat.

La setmana passada l’editorial Barcanova va publicar en la col·lecció de butxaca “El català portàtil”, l’últim llibre fins ara de Pau Vidal. El títol està ben trobat: “Catanyol.es”, però sens dubte on se’ns explica el què del llibre és en la frase del subtítol: “El catanyol es cura”. Tota una declaració de principis.

El llibre -que val moltíssim, però que costa molt poc (no arriba als 7 euros) (*)– està format per 415 fitxes repartides en tres nivells de detectabilitat -dels casos més estridents als més subtils- i, no cal dir-ho, és una eina de gran utilitat pels qui anem pel món amb la certesa que per molt que ens hi esforcem a emprar el català amb cura no podríem llançar la primera pedra ni posar la mà al foc.

A “Catanyol.es” Pau Vidal denuncia, assessora, argumenta i opina. I, francament, no s’està de picar el crostó quan detecta solucions i vicis atribuïbles a la tonteria dels pixafredes lingüístics que tots coneixem i patim. Aquests cosmopolites de via estreta que beuen a galet sense manies amb el castellà i que quan se’ls remet a la parla correcta fan cara d’estar ensumant merda i sembla com si se l’agafessin amb paper de fumar.

A aquest noi, francament, se li entèn tot. Vegeu, per exemple, el diagnòstic que fa en la introducció: “… allò que fa mortífer el catanyol és la invisibilitat de la invasió: en molts casos no és que el parlant faci servir el mot o expressió perquè no sap o no recorda l’equivalent català, sinó perquè està convençut que és correcte.”

Perquè vegeu les maneres del mestre Vidal us reprodueixo una de les seves fitxes amb el consell fervent que compreu el llibre, el llegiu i, en tot allò que us pertoqui, el poseu en pràctica. No us en penedireu:

127. N’hi ha que se les saben totes
* Exemple d’ús: “Que no t’enteres, Contreras.”
* Ús correcte: “Que estàs a la lluna, Vedruna.”
* Explicació: La diglòssia fa que per a determinats parlants qualsevol versió d’una forma popular del castellà tingui més gràcia o més encant que la pròpia; per això opten pel calc servil. No cal dir que aquesta apreciació és purament psicològica i no té res a veure amb la natura de cap de les dues llengües. Tal com fan els bons traductors, el que cal és crear un paradigma nou a partir de l’imaginari propi, independentment de l’estructura que adopti. Un exemple sense sortir de la família: “No li fotis cas, a l’assabentat aquest” és una frase ridícula perquè hem calcat l’enterado original; en canvi “No li fotis cas, al saberut aquest” funciona a la perfecció. Sí, però i de l’“enteradillo”, què en fem? El saberudet?, el saberudill? Evidentment no. Cada terra fa sa guerra, es tracta de no anar a remolc: “No el puc suportar, el setciències aquest”. Proveu de traduir-ho al castellà.

—————————————————————————————–

(*) Amb un preu així, i atès el seu format petit, no em negareu que val la pena tenir un parell o tres d’exemplars de “Catanyol.es” repartits a les butxaques de les diferents jaquetes que tinguem a l’armari.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *