Els cosins Pujol (en record al Josep Maria i també al Delfí).

Quan vaig començar a sortir amb l’A. (aviat farà quaranta-cinc anys), una de les coses que més em va sorprendre de la seva família materna va ser la gran quantitat d’oncles -i, per tant, de cosins- que tenia. Tanta colla eren que jo, que venia d’una família formada per mitja dotzena escadussera de membres, vaig haver de fer-me un esquema per poder aprendre qui era fill de qui, com es deien i quina edat tenien tots els germans i cosins de la branca Pujol.
A poc a poc, i a base d’anar-nos tractant, vaig poder prescindir del diagrama genealògic i, com sol passar habitualment, vaig anar descobrint afinitats i complicitats que m’apropaven més a uns que a uns altres.

Dos del personatges que més m’atreien d’aquell exèrcit de cosins i cosines -amb els quals, ai las, després de casar-nos i amb l’increment d’obligacions particulars, cada vegada ens véiem de manera més esporàdica- eren, sense cap mena de dubte, el Delfí (Colomé Pujol) i el Josep Maria (Pujol i Sanmartí).

Del Delfí em fascinava el que, de fet, li reconeixien sense cap gasiveria la resta de cosins: la seva excepcional intel·ligència que el va portar a estudiar simultàniament la carrera de Dret i la de Música. Especialitats en les quals va excel·lir, ja que va entrar en la carrera diplomàtica i va estrenar i enregistrar obra pròpia.

Del Josep Maria m’atreia la seva senzillesa i la gran quantitat de coses que sabia. Tantes que em sembla que no exagero gens si el defineixo com un dels últims homes del Renaixement que ens quedaven. Coneixia a fons la literatura medieval, el folklore, la transmissió oral -no us hauríeu de perdre “Benvingut/da al club de la Sida i altres rumors d’actualitat”, un estudi sobre les llegendes urbanes que ell va coordinar-  o la importància de la tipografia i de la puntuació dels textos, matèries sobre les quals va impartir classes i ens va deixar uns quants llibres. Algun fet a mitges amb un altre gran absent: el doctor Joan Solà.

(En homenatge al Josep Maria he il·lustrat aquest apunt amb la tipografia Helvètica, clàssica i elegant.)

La professió diplomàtica del Delfí el va portar de seguida cap a geografies llunyanes i els contactes amb tots plegats varen ser cada vegada més esporàdics. Vàrem tenir molta sort encara, l’A. i jo, perquè quan ens vàrem casar ell va poder estar present a la cerimònia i va tocar-hi l’orgue, tal com vaig explicar aquí.

Amb el Josep Maria -i amb la Montserrat, la seva muller, una veritable força tel·lúrica, creieu-me- vaig tenir un tracte una mica més intens quan vaig començar a escriure comentaris de llibres al suplement de l’Avui. Més concretament li va fer molta gràcia l’article que vaig publicar l’1 de setembre de 1994 en el qual comentava “El sol que fa l’ànec”, una aventura de la detectiva Lònia Guiu escrita per Maria Antònia Oliver. En un dels paràgrafs del meu article el citava expressament:

“La recerca d’una noia desapareguda que es comunica a través d’una vident és el fil conductor d’aquesta nova aventura que enfrontarà la detectiva amb una organització internacional dedicada a la prostitució infantil. L’element que desllorigarà tot l’embolic serà el descobriment del significat d’una cançó de la qual forma part l’estranya frase del títol. Els vastos coneixements de literatura popular del doctor Josep M. Pujol (si García Márquez el conegués segur que no dubtaria a denominar-lo també “sabio catalán”) seran decisius a l’hora d’esbrinar el significat de la tonada i resoldre satisfactòriament l’enigma. Una cançó que, per cert, sospito que donarà un munt de maldecaps als pobres traductors que hagin de traslladar aquest llibre a altres llengües.”

En aquella extensa llista de cosins només hi ha hagut fins ara dues baixes: el Delfí, fa quatre anys, i el Josep Maria, mort el diumenge passat després d’una llarga malaltia.

El funeral es farà demà, dimarts, a primera hora del matí al tanatori de Les Corts. Serà una nova trobada dels cosins i cosines Pujol i dels que, com jo mateix, al llarg del trajecte ens hem anat ajuntant a la colla. La primera línia, com si diguéssim, perquè, de fet, la generació que hi havia damunt seu, la dels pares, està pràcticament desapareguda llevat d’una única supervivent: la tieta Montserrat, la mare de l’A. precisament. L’última que queda per evocar aquell menjador ple de germans dels baixos del carrer de la Perla, a Gràcia.

Aquell menjador del qual va sortir tot l’exèrcit de Pujols als quals em sento íntimament integrat. La meva família.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *