Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Em sembla que en l’apunt anterior ha quedat ja prou clar que considero Albert Sánchez Piñol com un dels novel·listes més ben dotats que tenim ara mateix a casa nostra.

Com ja és públic i notori, fa un parell de setmanes el nostre home, i la seva editorial, varen anunciar que per la tardor sortiria “Victus”…  (n’hi ha més)

…, la seva esperadíssima nova novel·la. Una història d’unes 600 pàgines ambientada en el setge de Barcelona de 1714 -de fet, els primers papers promocionals la descriuen com una aproximació desmitificadora i rigorosa a la Guerra de Successió Espanyola (1701-1715)-… i escrita directament en castellà.

La decisió de l’autor -sorprenent, si més no- ha generat reaccions per totes bandes i de tots colors. Ara, un cop passada la primera foguerada, m’agradaria formular modestament algunes consideracions:

* La primera, ja ho avanço, és una obvietat. Una obvietat, però, necessària atesa la tirada cada dia creixent del personal a llegir en diagonal i només allò que l’interessa: el senyor Sánchez Piñol té tot el dret del món a escriure en la llengua que més li plagui i ni jo ni ningú tenim cap dret a interferir o pontificar sobre els motius de la seva tria.
I, ja que parlo de drets, també és obvi que el lector té tot el dret de triar els llibres que compra en funció de la llengua amb què han estat escrits. Només faltaria.

* La segona és que, si no s’ha produït dintre seu en els darrers temps un capgirament espectacular, Albert Sánchez Piñol és un escriptor que té molt clar quin és l’estatus de la nostra literatura i de la gent que la practica.
Poca gent com ell es va manifestar de manera tan inequívoca quan es varen desencadenar tota la sèrie de controvèrsies no gens desinteressades a propòsit de quina era la literatura catalana que havia d’estar representada a la Fira de Frankfurt de 2007.
I més cap aquí les seves declaracions sobre les relacions entre Catalunya i Espanya demostren de manera ben clara la seva manera de pensar en relació al futur lliure i independent del nostre país.

* La tercera consideració incideix -per si algú es pensa que la cosa va pels quartos- en la discutible rendibilitat crematística de la seva elecció. Si no vaig errat l’obra de Sánchez Piñol ha estat traduida a una quarentena de llengües i posaria la mà al foc que les seves versions en castellà no figuren, ni de bon tros, entre les més venudes.
Crec, doncs, que no és una decisió encaminada a incrementar el seu públic ni, per tant, a embutxacar-se més diners que si l’hagués escrita originàriament en català. La prova és que ell mateix ha dit que no té cap intenció de presentar-se a cap premi “galàctic” (o “planetari”, dic jo) i que manté la seva fidelitat a La Campana, una editorial exemplar en molts aspectes però que no és pot considerar en absolut un gegant del ram.

* La quarta té a veure amb les explicacions que el nostre home ha donat sobre les raons del seu canvi de llengua. No m’allargaré gaire perquè m’imagino que tothom ja n’està al cas: diu que va començar a escriure “Victus” en català i que “no li sortia”, fins a l’extrem de destruir les 100 primeres pàgines que havia fet.
Un bon dia, però, sembla que se li va acudir de fer la prova en castellà i va veure, sorprès, com l’escriptura rajava d’una manera que ell mateix no s’ha estat de qualificar d’“irracional”.
Sobre aquest assumpte he de dir que, tot i que qualsevol procés creatiu porta implícita una dosi força notable d’irracionalitat, a mi, francament, un fenomen com aquest el veig una mica estrany. “Raro”, si se’m permet el barbarisme.
De tota manera qui ha escrit la novel·la és ell i si això és el que realment li va passar poca cosa més puc afegir-hi jo. Però, insisteixo: explicat d’aquesta manera ho trobo un pèl estrambòtic.

* La cinquena consideració insisteix en una altra de les argumentacions que aquests dies Albert Sánchez Piñol ha esgrimit davant dels periodistes que l’entrevistaven: sembla ser que els fets que es descriuen a “Victus” estan explicats des d’“una òptica catalanista”. I que gràcies a això, diu, es podran donar a conèixer a Espanya fets que ara mateix ignora o no vol reconèixer.
Aquí, ho admeto, els dubtes se m’acumulen perquè ¿què vol dir realment escriure “des d’una òptica catalanista”? ¿com es fa, això? ¿és, senzillament, que els bons de la pel·lícula són els nostres i que el paper dels dolents correspon a les forces borbòniques? ¿tan innocents som que ens pensem que gràcies a la potència de la narració als espanyols els caurà finalment el vel que els entelava la visió històrica?
En el punt anterior parlava d’un procés estrambòtic. En aquest em sembla que hauria d’afegir-hi un altre concepte: la ingenuïtat.

* Dit tot això crec que, més enllà d’entrar en desqualificacions o en justificacions, el que ara de debò s’imposa és llegir la novel·la. I fer-ho amb la mirada neta i sense posicions preconcebudes.
De la mateixa manera que Albert Sánchez Piñol diu que ha escrit “Victus” en l’única llengua que li ha servit per culminar la seva empresa, potser després de la seva lectura ens adonarem també nosaltres que aquest artefacte narratiu no podia funcionar en cap altra llengua que no fos la triada per l’autor. Malgrat l’òptica catalanista amb què s’ha escrit.
Ja es veurà. Que tot podria ser i de més verdes en maduren…

* I, per acabar, una consideració de tarannà encara més personal: Una sèrie de circumstàncies que ara no vénen al cas varen propiciar que l’agost de l’any passat jo pogués llegir abans que sortís a les botigues aquella meravella de Jaume Cabré que es diu “Jo confesso”. Amb el temps i la calma de l’agost barceloní vaig poder llegir-la i anotar-la fins a tres vegades seguides i després vaig escriure un extens comentari per Vilaweb. El primer que es va publicar, per cert, just una hora després de la roda de premsa de presentació oficial del llibre a l’Ateneu Barcelonès el dia 1 de setembre.
Desconec si aquest any podré fer el mateix amb “Victus”. Ara com ara la decisió depèn més de l’editorial que de mi mateix. Cap problema, però: llegiré “Victus” quan pugui o quan toqui. I en el moment oportú -no abans- escriuré la meva opinió aquí o en el lloc on se’m demani. Llavors serà el moment idoni per jutjar la feina i la decisió d’Albert Sánchez Piñol -propòsits i resultats- en la seva totalitat.

Tot el que jo havia de dir em sembla que ja ho he dit.

Si no us fa res, doncs, m’aturaré aquí.