Recordo que no vaig trigar gaires dies a agafar-lo. I no em fa res confessar que, en acabar-ne la lectura, era molt lluny d’imaginar l’extraordinari èxit que la novel·la assoliria poc temps després. (n’hi ha més)
Per això, quan uns mesos després la novel·la va començar a funcionar gràcies al boca-orella i, sobretot, a l’interès que despertava en els lectors d’edat escolar vaig entendre-ho perfectament. Aquestes generacions no han tingut la seva ració de literatura fantàstica i d’aventures i, lògicament, havien trobat un llibre que cobria de meravella aquesta mancança.
Dit tot això, insisteixo que “La pell freda” és, al meu parer, una novel·la ben resolta i competent, sí, però res més. Vàrem haver d’esperar a l’aparició de “Pandora al Congo”, tres anys després, per comprovar que Albert Sánchez Piñol és un novel·lista de molta consideració.
Un novel·lista capaç d’explicar-nos una història -també fantàstica, exòtica i d’aventures- amb un desplegament de recursos tècnics molt considerable i un domini del material que tenia entre mans que li va permetre el luxe de dinamitar la trama de la novel·la a partir d’un moment determinat davant dels ulls del lector i de demostrar-li que tot allò que havia llegit fins aquell moment -estructura, argument, personatges…- podia capgirar-se i retorçar-se fins a límits insospitats (i summament perillosos en mans d’un autor menys dotat).
Només amb el que ha demostrat que és capaç de fer a “Pandora al Congo” puc dir, senyores i senyors, que Albert Sánchez Piñol és un novel·lista de gran categoria.
(Continua -i acaba- aquí)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!