Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

24 de juliol de 2012
0 comentaris

Sobre Albert Sánchez Piñol, “Victus” i tot l’enrenou (1).

Va ser cap a finals de 2002 que em va arribar “La pell freda”, d’Albert Sánchez Piñol. Anava dintre d’un sobre d’Edicions La Campana i l’acompanyava un targetó escrit a mà per la seva editora, la gran Isabel Martí, que m’exhortava a llegir el llibre de seguida.

Recordo que no vaig trigar gaires dies a agafar-lo. I no em fa res confessar que, en acabar-ne la lectura, era molt lluny d’imaginar l’extraordinari èxit que la novel·la assoliria poc temps després.  (n’hi ha més)

M’explico: per mi “La pell freda” era -és, vaja- una actualització molt oportuna i correcta de les novel·les de Jules Verne, Salgari i altres autors de la mateixa corda que vaig llegir durant la meva infantesa i joventut. Textos d’aventures ambientades en indrets exòtics i amb un notable component fantàstic que han configurat l’imaginari de molta gent de la meva generació. Res més. I res menys, és clar.

Per això, quan uns mesos després la novel·la va començar a funcionar gràcies al boca-orella i, sobretot, a l’interès que despertava en els lectors d’edat escolar vaig entendre-ho perfectament. Aquestes generacions no han tingut la seva ració de literatura fantàstica i d’aventures i, lògicament, havien trobat un llibre que cobria de meravella aquesta mancança.

Dit tot això, insisteixo que “La pell freda” és, al meu parer, una novel·la ben resolta i competent, sí, però res més. Vàrem haver d’esperar a l’aparició de “Pandora al Congo”, tres anys després, per comprovar que Albert Sánchez Piñol és un novel·lista de molta consideració.

Un novel·lista capaç d’explicar-nos una història -també fantàstica, exòtica i d’aventures- amb un desplegament de recursos tècnics molt considerable i un domini del material que tenia entre mans que li va permetre el luxe de dinamitar la trama de la novel·la a partir d’un moment determinat davant dels ulls del lector i de demostrar-li que tot allò que havia llegit fins aquell moment -estructura, argument, personatges…- podia capgirar-se i retorçar-se fins a límits insospitats (i summament perillosos en mans d’un autor menys dotat).

Només amb el que ha demostrat que és capaç de fer a “Pandora al Congo” puc dir, senyores i senyors, que Albert Sánchez Piñol és un novel·lista de gran categoria.

(Continua -i acaba- aquí)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!