Totxanes, totxos i maons

(Anys 1954-1958)

Me’n recordo de quan anava amb la mare al Turó Park a veure els putxinel·lis del mestre Jaume Anglès.

És un record curiós per dos motius. Primerament perquè tinc la consciència que les visites a aquell parc tan allunyat del barri on vivíem eren excepcionals. Vull dir que potser es produïen un parell de cops l’any, com a molt, i al llarg de no gaires anys.

El segon motiu que fa curiosa aquesta evocació és que en cap cas recordo que mon pare ens hi acompanyés. Hi anàvem, doncs, en dies feiners. I pel que fa a mon germà és possible que hi fos, però molt petit. Tant que ni se’n deu recordar.

Fa molts anys se’m va acudir preguntar a ma mare com era que de tant en tant anàvem al Turó Park i crec que la resposta que em va donar ho explicava tot:

Quan a mitjans de la dècada dels 40 va arribar a Barcelona des de Jerez de la Frontera ma mare es va instal·lar a casa de la seva tia Carmen que amb tota probabilitat deuria ser l’únic familiar proper que li quedava en el món.

La tia Carmen, que jo encara vaig conèixer quan feia de portera en una escala del carrer de Praga, aleshores servia a la casa dels senyors Garí, una de les famílies barcelonines més importants i influents de l’època.

Els Garí vivien molt a prop del Turó Park i ma mare va entrar a treballar en aquella mateixa casa, però només unes hores al dia. Pel que em va explicar, amb 20 anys acabats de complir havia de tenir cura de la mainada -recordo que parlava molt d’una tal Merceditas– i una de les seves feines era treure’ls de passeig pel parc. Sembla que els Garí se l’estimaven molt, a ma mare.

Aquesta feina li va durar pocs anys. Desconec quants amb exactitud però, en tot cas, quan el 1949 es va casar amb mon pare ja no la feia. De tota manera el que sí que li va quedar va ser una certa nostàlgia d’aquella família tan diferent a tot el que havia conegut fins aleshores, cosa que l’empenyia a visitar-los de tant en tant.

Després de nèixer jo aquesta relació esporàdica la va mantenir durant uns quants anys més i, per tant, els meus records del Turó Park i dels putxinel·lis de l’Anglès haurien de complementar-se amb una part (de la qual no m’ha quedat cap vestigi a la memòria) que correspondria a la visita al domicili dels Garí i, molt especialment, a aquella Merceditas per la qual ma mare sentia un afecte tan especial.

Fa un parell de diumenges, després de moltíssims anys de passar amb la moto pels carrers del voltant sense aturar-m’hi mai, l’A. i jo ens decidírem a entrar al parc i fer una mica de passeig. Allí ens vàrem assabentar que precisament ara es compleixen cent anys de la seva creació.

Uns plafons informatius instal·lats a l’entrada expliquen que al llarg dels propers dotze mesos estan previstos tot d’actes per celebrar el centenari. Més concretament el mes d’abril de l’any vinent estarà dedicat monogràficament als putxinel·lis, una tradició que encara avui és ben viva en el parc ja que el teatret de la meva infantesa continua en actiu.

Encara serà molt petita, però ja em veig l’abril vinent portant de passeig a la nostra néta per veure els ninots. Segur que fins i tot seré capaç d’explicar-li alguna batalleta de quan el seu avi era petit i anava de tant en tant al parc amb sa mare i s’embadalia davant les peripècies dels putxinel·lis del senyor Anglès…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!