Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

8 de juny de 2012
0 comentaris

Me’n recordo (31).

(Anys 1956-1962)

Me’n recordo de quan anava al Tibidabo amb els pares i a l’entrada ens regalaven un exemplar del TBO. No era el número de la setmana en curs sinó que era un exemplar endarrerit, però amb això ni ens hi fixàvem: el TBO sempre era ben acollit a casa.

Per demostrar que eren números endarrerits i obtinguts de regal els exemplars que repartien tenien escapçat l’angle superior esquerre, cosa que els feia identificables de seguida en el calaix on mon germà i jo conservàvem les nostres coses.

Anar al Tibidabo era un esdeveniment que els pares dosificaven, suposo que perquè no sempre és festa i així valoràvem més les nostres visites. El ritual començava amb el Tramvia Blau i continuava amb el funicular que ens pujava fins a l’entrada del recinte.

Des d’allà dalt contemplàvem la ciutat estesa als nostres peus -ens hi passàvem llargues estones intentant esbrinar on era casa nostra, casa de l’àvia…- i suposo que d’allí em ve la dèria de conèixer les ciutats que visito, sempre que és possible, des d’una talaia natural. També, és clar, passàvem per la sala dels miralls deformants i ens enfilàvem, precisament, a la talaia i, sobretot, a l’avió, que era de visita obligada.

Anar al Tibidabo tenia un encís afegit: la possibilitat de veure passejar els jugadors del Barça ja que en aquells anys els diumenges que tenien partit a casa es concentraven des del dia abans a l’hotel que hi havia al costat del parc d’atraccions.

Per anys que visqui mai se m’esborrarà de la memòria el crit de ma mare: “Mira, Joan: el Kubala! el Kubala!” i la imatge del futbolista ros i rabassut vestit amb un xandall de color blau marí dient-nos “Buenas tardes, señores”, tot somrient.

Un altre record inesborrable del Tibidabo era la frase que hi havia escrita al llindar de la porta d’entrada, just al costat de les taquilles. La recordo perfectament: “La alegría de los hijos, felicidad de los padres”, i -com aquell “Al servicio de la mujer española” de l’Arena Diamante que explicava en un menrecordo anterior (aquest)- és una sentència que repeteixo sovint perquè, sigui en la llengua que sigui, expressa una veritat com una casa de pagès.

Bé, ara potser hi afegiria “… y orgullo de los abuelos”, és clar. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!