Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

* D’uns anys ençà sembla que un dels objectius preferits dels partidaris de desfermar polèmiques i bronques és Josep Carner. O, més exactament (i per un d’aquells misteris que de tant en tant travessen el nostre hàbitat cultural), no tant el poeta com els seus seguidors: els carnerians.

Pels volts de Nadal de 1995 Proa va editar “Carneriana. Josep Carner, vint-i-cinc anys després”, un volum col·lectiu que aplegava les ponències del simposi del mateix títol que uns mesos abans havia convocat la Universitat Pompeu Fabra per commemorar el quart de segle de la mort del denominat Príncep dels Poetes. El coordinador del llibre va ser Jaume Subirana, carnerià de pro com és ben sabut, i el pròleg el va escriure Dolors Oller.

Poques setmanes després, el dijous 1 de febrer de 1996, Xavier Bru de Sala publicava a El País l’article “Carner i el cànon literari” en el qual tirava amb bala contra els carnerians i el seu simposi. Catorze dies després Subirana responia en el mateix rotatiu amb un article titulat “Xavier o el canó literari” i ja la vàrem tenir organitzada.

La pila de retalls que conservo d’aquella bronca arriba fins al 18 d’abril amb un article de la senyora Cristina Enríquez, del Centre Català del PEN, titulat “Qui té por del cànon?”. Entremig hi va haver una desena d’articles -la majoria a El País– en els quals cada bàndol defensava la seva parcel·la i mobilitzava, com d’habitud, la corresponent nòmina d’amics i coneguts per dir-hi la seva. Ara mateix sóc incapaç de dir si, efectivament, aquell article va cloure la baralla o si vaig ser jo que, avorrit, vaig deixar de seguir-la.

* Tot fa pensar que això de fotre-li canya al pobre Carner dóna rèdits perquè molt més cap aquí -el 18 de març de 2002- en plena era de la “imparabilitat” (en parlaré en un futur apunt, és clar), Sebastià Alzamora va publicar a l’Avui l’article “Josep Carner: el Príncep a la picota” en el qual qualificaba “Nabí” de “nyap il·legible”.

Aquí sí que sembla que el polemista va tocar la fibra sensible perquè a partir d’aquest article -de fet, l’escalfament previ d’aquesta bronca l’hauríem d’anar a buscar el 16 de febrer en un altre article a l’Avui. En aquest cas el signava Hèctor Bofill i es titulava “Miquel de Palol: el més gran (entre molts de petits)”-. A partir d’aquest article, dic, es va desencadenar una extensíssima llista de reaccions que fa que la meva pila de retalls tingui unes dimensions considerables. Comptat i debatut em surt una cinquantena llarga de textos als diaris que va arribar fins a finals d’octubre, més un parell d’aportacions posteriors més extenses i especialitzades a les revistes “L’Espill” i “Els Marges”.

En la propera entrega d’aquesta sèrie parlaré del Nobel català. Una bronca amb ingredients fins i tot institucionals que va allargar-se entre 1998 i 2000 i que encara va tenir una breu revifalla el 2004.

(Continua aquí)