Els Amics de les Arts, “Espècies per catalogar”: talls 1 i 2.

Ja ens ho podíem imaginar que Els Amics de les Arts, després de tancar amb èxit clamorós la gira del seu anterior disc “Bed & Breakfast” i entrar en un període de silenci feiner (similar al cas de Manel amb els excepcionals resultats que ja coneixem), no ens oferirien un disc més sinó que farien una passa endavant en la seva curta però ja admirable carrera.

I no ens han fallat. El dimarts passat va veure la llum “Espècies per catalogar”, un disc que al meu parer supera les expectatives més optimistes…  (n’hi ha més)

… i que comentaré tema per tema (n’hi ha dotze) en aquest apunt i en dos o tres més que aniré penjant sense presses en els propers dies. Som-hi doncs, i obrim pas a la bona música d’Els Amics de les Arts:

1. “L’affaire Sofia” (4′ 52″)
Un tema inicial que estableix un inequívoc lligam amb el disc anterior, com dient “venim d’aquí, no en reneguem pas, però agafeu-vos fort que això tot just ha començat”. El temps corre i ara els Amics han fet un pas endavant i ho pregonen sense embuts.
Les dues primeres estrofes les canten tots quatre alhora amb unes harmonies de fons prestades dels Beach Boys mentre ens expliquen la història d’una parella lingüística formada per un català i una grega interessada, com no podia ser altrament, per la filosofia.
El ritme és intensament marcat per -novetat- una potent secció de vent que carrega amb el pes instrumental de la cançó. L’anirem trobant més vegades al llarg del disc, aquesta secció que al meu parer representa un dels trets més característics i positius del nou treball.
Nota especial per la lletra (i no serà la darrera vegada que m’hi referiré): si algú es pensava que després que Antònia Font fes rimar els canons de Navarone amb Vito Corleone ja ho havia sentit tot a “L’affaire Sofia” trobarà un “fum” que rima amb el filòsof Hume i -potser l’apoteosi- un Schopenhauer que combina a la perfecció amb “after hour”.
Energètic i inspirat, sens dubte “L’affaire Sofia” és el millor començament que calia esperar per aquest gran disc. 

2. “L’home que dobla en Bruce Willis” (4′ 03″)
La sèrie dels “homes que fan coses” s’acaba aquí. Primer va ser l’home que va matar Liberty Valance, després el que treballava fent de gos i ara -potser el més patètic i derrotat de la trilogia- el que feia de doblador de Bruce Willis que intenta un dia conèixer el seu ídol… i acaba com el rosari de l’aurora.
Aquí hi ha un clar canvi de registre després de l’explosió rítmica del tema inicial. El pes el porten la veu i un piano sobri i expressiu amb el suport de la bateria, la guitarra i fins i tot una melòdica que apareix com a contrapunt en els ponts entre estrofa i estrofa.
Un moment per paladejar a poc a poc: “Ai las! Si tingués un minut per dir-li gràcies per les aventures, per tot el camí que han recorregut junts.”  Però ja se sap que els mites no es toquen. Són per veure’ls de lluny, inassolibles…  
En resum: un altre dels punts àlgids d’“Espècies per catalogar”

(Continua aquí)

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *