88.

De vegades les millors coses passen per pura casualitat, fora de tota previsió, com un encadenat de coincidències tocades per la fortuna. Ahir vàrem celebrar tota la família els 88 anys de la mare de l’A., una vella coneguda dels lectors veterans d’aquestes Totxanes ja que vaig parlar d’ella quan va complir-ne 82 (vegeu aquí) i en alguna altra ocasió no tan joiosa (vegeu aquí).
La meva intenció d’aquest diumenge era, doncs, no penjar cap apunt nou, deixar-vos amb el d’ahir -el preciós poema sobre la Val d’Orcia que Narcís Comadira inclou en el seu darrer llibre-, preparar l’apunt de demà -l’últim sobre posseïdors i usuaris-, acabar el tercer volum de les memòries de Jordi Pujol -summament recomanables, ja us ho avanço-, fer el meu passeig terapèutic pel Parc Güell, un cop de moto ràpid a l’hora del vermut per fer una ullada al monument a Pompeu Fabra recuperat a la plaça Lesseps i per veure l’ambient a la nova Filmoteca aprofitant la jornada de portes obertes i a la nit cap el Nou Camp -feia tres anys que no hi anava- a veure el Barça amb el bon amic Miquel-Lluís Muntané que m’hi ha convidat.
Però quan m’he llevat i he visitat el web del diari Ara m’he trobat amb una portada que semblava feta expressament en honor a la nostra celebració familiar amb un lema –“Vellesa i futur”– presidint la plana i una entranyable fotografia de la senyora Germinal Doménech, una altra xavaleta de la mateixa lleva que la mare de l’A.

De fet no tinc gaires coses més per explicar sobre la festa d’ahir. Potser el més significatiu és, precisament, que va existir i que va transcórrer amb tota normalitat. Que la vàrem fer amb els mateixos protagonistes de l’any passat i que la vàrem cloure amb l’esperança que si hi ha alguna modificació en la nòmina d’assistents de l’any vinent que sigui per la via de l’increment. Mai al contrari.

Per il·lustrar l’apunt he triat una imatge presa per mi durant l’àpat en la que es veu l’àlbum de fotografies més significatives de la seva vida que li vàrem regalar. Un parell d’aquelles fotografies eren del viatge a Nova York i Washington que vàrem fer amb ella el 1996 i s’hi veuen -des d’Ellis Island- les Torres Bessones.

Cada vegada que penso en aquells dies ens ve a la memòria el llibre “Nova York a la catalana”, de Carles Capdevila i l’avidesa i profit amb què el va devorar durant aquells dies. Uns dies amb una mica menys de vellesa i una mica més de futur… 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *