Adéu, amic Barbat (a tall de comiat).

La notícia em va arribar via Twitter abans d’ahir, diumenge, a l’hora de dinar: Enric Barbat, el membre número sis dels Setze Jutges, s’havia mort a la seva casa de Menorca als 68 anys. Res més.

De seguida vaig escampar la notícia complementant-la amb enllaços als diversos apunts d’aquest Bloc que en el seu moment vaig dedicar a la meva relació amb el cantant que ens acabava de deixar.

La blogosfera, les xarxes socials i alguns portals i diaris digitals varen acollir el primer impacte la mateixa tarda del diumenge i ahir la majoria dels diaris de paper es van fer ressò, amb més o menys extensió, de la seva mort.

Des del mateix diumenge, gràcies sens dubte al fet que la notícia que va donar Vilaweb portava un enllaç a aquest Bloc, els quatre apunts que vaig escriure entre el 18 i el 25 de febrer de 2006 amb el títol genèric “Amic Enric (Barbat)” -que ja estaven en un lloc força alt de la llista de Totxanes més llegides d’aquests darrers anys- han estat novament molt visitats, cosa que m’omple de satisfacció, és clar.

El que molt poca gent sap és que el dia que vaig penjar el quart i darrer apunt -el que dedicava a comentar tema a tema “Camins privats”, el disc que aleshores acabava de treure- el periodista Xevi Planas va enviar els enllaços a Barbat i l’endemà mateix m’arribava el següent correu:

“Benvolgut amic,
Tinc el teu correu per gentilesa d’en Xevi Planas, després que ell mateix m’indiqués l’adreça del teu bloc.
Estic al·lucinat del que saps i recordes de mi, i profundament agraït de trobar persones com tu, que em manifesten aquest suport incondicional al llarg dels anys.
Feia molt de temps que jo havia acabat amb la mùsica i, si t’he de ser sincer, no pensava tornar-hi mai més. (Costa creure lo tossuts i caps de cony que som alguns). Peró una circumstància inesperada em va portar a començar a remenar (sempre de reüll) antics calaixos i llibretes d’on van sortir antigues cançons, trossos a mig escriure, cançons retocades… i a despertar la il·lusió per tornar-les a la palestra.
I, seguint amb la sinceritat, t’he de dir que ha estat com un rebrot esplèndid, suficient almenys per tenir noves cançons a punt per un altre disc que ara començarem a treballar amb en Miguel Aranda, mùsic gallec que col·labora amb mi.

Aixó és el que ha donat peu a aquests “camins privats” que ara comencen a caminar (valgui la redundància).
Encara que vist com comença tot el seu camí serà difícil. Crec que és un disc amb un nivell, tan musical com literàriament, suficientment digne com per ajudar a mantenir viva la cançó (per aixó l’he editat), però de moment sembla que els mitjans li fan poc cas. (…) 
Rep un altre cop les meves gràcies i fins aviat.
Enric”

A partir d’aquell moment vàrem començar una correspondència electrònica que sovint acabava amb mútues promeses que si jo anava a Menorca o ell a Barcelona faríem mans i mànigues per veure’ns i xerrar una estona. Vàrem estar a punt d’aconseguir-ho quan l’any següent el Parlament de Catalunya li va atorgar -a ell i als altres quinze Jutges- la Medalla d’Or. Però al final no va ser possible.

I ara, definitivament, la porta s’ha tancat.

D’Enric Barbat, però, ens queda la discografia que ara fa dos anys va penjar íntegra a la seva pàgina web perquè tothom pogués accedir a les cançons i -atenció!- a les lletres. No cal dir que des del primer moment l’accés a aquesta pàgina ha estat entre els enllaços destacats d’aquest Bloc (columna de la dreta, apartat “Els meus enllaços/música i cinema”) i continuarà encara una temporada ben llarga.

A part dels apunts sobre Enric Barbat que he escrit en aquestes Totxanes (un total de set, els enllaços dels quals trobareu al final d’aquest apunt per si us calen) em permeto recomanar-vos l’audiència íntegra dels discos següents:

* Enric Barbat (1971) (escolteu-lo aquí)
* Tango (1972) amb Guillermina Motta (escolteu-lo aquí)
* Núvols de setembre (1976) (escolteu-lo aquí)
* Camins privats (2005) (escolteu-lo aquí)
* Camí de tornada (2009) (escolteu-lo aquí)

Pel que fa a les Totxanes, els enllaços són els següents:

* “Amic Enric (Barbat) (1)”, 18 de febrer de 2006 (aquí)
* “Amic Enric (Barbat) (2)”, 20 de febrer de 2006 (aquí)
* “Amic Enric (Barbat) (3)”, 21 de febrer de 2006 (aquí)
* “Amic Enric (Barbat) (i 4)”, 25 de febrer de 2006 (aquí)
* “Els discos catalans nous de 2006 que més m’han agradat”, 1 de gener de 2007 (aquí
* “Barbat a la xarxa (www.enricbarbat.net)”, 21 de febrer de 2009 (aquí)
* “Enric Barbat, un veterà al peu del canó”, 15 de març de 2010 (aquí)

“Adéu, adéu  / l’equipatge és ple de pena. / Adéu, adéu”, Enric Barbat, 1970   

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *