Missatges al futur (II).

(La sèrie comença aquí)

Entre finals de 1983 i principis de 1985 es varen morir la meva àvia paterna i la meva tia -soltera, tal com especifiquen els cànons serratians- que vivia amb ella. En desmuntar el pis on havien viscut durant més de seixanta anys el meu pare va trobar dintre d’un armari uns quants dietaris Capitol (*) del meu avi. Més concretament els dels seus últims anys: 1948, 1949 i 1950. Precisament va ser en aquest darrer que, sense esperar-m’ho pas, em vaig trobar amb un missatge al futur adreçat a la meva persona.

Aquests dietaris, que ara conserva el meu pare i que algun dia heretaré, són una interessant barreja d’anotacions de caire personal del meu avi amb altres relacionades amb el seu ofici de mestre d’obres. Sobretot els primers. El de 1950 té molt poques anotacions però, en canvi, és el que més m’afecta.

A principis de març d’aquell any els telèfons de Barcelona varen passar de tenir cinc xifres a tenir-ne sis (un 2 al davant). Per això en un dels primers fulls del mes hi ha estampada la marca d’un segell de goma nou de trinca que diu “Domingo Isern Sugrañes / Maestro albañil / Diputación, 25 Barcelona / Teléfono 23 33 73”. Una breu anotació del meu avi explica el motiu de la compra i el seu import: tres pessetes i vuitanta-cinc cèntims.

Pocs dies després, més concretament el 19 de març, la pàgina està dedicada íntegrament a descriure els detalls de la meva arribada al món: l’hora de les primeres contraccions, l’anada cap a la Maternitat i altres detalls més que li deuria explicar posteriorment el meu pare ja que per aquella època tots -avis, tieta i pares meus- vivien en el mateix pis. La nota, escrita amb una lletra a estones vacil·lant acaba amb un “Que tengas toda la felicidad que yo en este momento te deseo” que, a fi de comptes, va ser el seu missatge de futur adreçat a mi. La nostra única comunicació, per dir-ho d’alguna manera, ja que els següents fulls del dietari contenen poquíssimes anotacions… fins a vint dies després que apareix la pàgina amb una orla amb tinta negra, una creu a l’encapçalament i una lletra molt diferent -la del meu pare- explicant els detalls de la mort de l’avi Domingo.

Com vaig explicar en l’apunt inicial d’aquesta sèrie la meva fascinació pels missatges al futur em va venir a finals dels anys seixanta. Molt abans, per tant, de saber res de l’existència d’aquest dietari del meu avi. A mi, però, m’agrada pensar que aquesta predisposició ja estava fixada en els meus cromosomes des del mateix dia del meu naixement gràcies al missatge adreçat al seu primer nét d’un avi que, ferit de mort per la malaltia, sabia que a part d’aquelles paraules plenes d’emoció ben poques coses més li podria llegar en el poc temps de vida que li quedava.

(continua aquí)

(*) Els dietaris Capitol eren uns quaderns de tapa dura que regalaven o venien (no ho sé del cert) els “Almacenes Capitolio” del carrer Pelai. Estaven pensats per poder portar-hi la comptabilitat ja que cada pàgina tenia les columnes del “Debe” i de l'”Haber” i un espai per a anotacions a sota de l’encapçalament amb la data, el sant del dia, la fase lunar i les hores de sortida i posta del sol.

Per cert, ara que surt a la conversa val la pena explicar la curiosa història del nom d’aquests “Almacenes” que fins no fa gaires anys encara funcionaven en ple centre de Barcelona. De fet, quan jo era un marrec la gent gran mai parlava dels “Capitolio” sinó dels “Alemanys” ja que aquest era el nom amb què aquests magatzems es varen inaugurar el 1916 i que es va conservar fins al 1945. Data en la que, per raons òbvies, varen adoptar-ne un altre de reminiscències clàssiques, en aparença, però clarament lligat a un dels símbols de les potències vencedores de la segona Guerra Mundial.

Per cert: toponímies i nomenclatures són assumptes sobre els quals tenim moltes coses a aprendre de la gent gran. Jo recordo, per exemple, com la meva àvia i la meva tia mai parlaven d’anar a Montjuïc -vivien a tocar-hi- sinó que jo, de petit, m’he fet farts de sentir parlar de “passejar per l’Exposició”. Una clara referència a l’impacte que va deixar en la gent la celebració en aquells paratges de l’Exposició Universal de 1929. Un esdeveniment del qual ens han quedat unes quantes mostres arquitectòniques, la Font Màgica i, sobretot, la meravella (fidelment reconstruïda molts anys després) del Pavelló d’Alemanya de Mies van der Rohe.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *