El meu Joan Agut (1).

“Encarrega’t d’aquest llibre. És de l’Agut, l’editor”. Amb aquestes paraules un dia del mes de setembre de 1995 el director del suplement de Cultura de l’Avui em va passar un llibret de tapes clares editat per Columna perquè el llegís i en fes la crítica. No era gaire gruixut, aplegava una vintena llarga de contes i tenia un títol que em va semblar molt ben trobat: “El dia que es va cremar el Liceu”.

Confesso que en aquella època els meus coneixements de les entreteles del món editorial no eren gaire amplis i, per tant, tot i que el nom de Joan Agut no m’era desconegut, vaig haver d’escorcollar una mica per poder esbrinar detalls de la seva llarga trajectòria com a editor…  (n’hi ha més) 

Una trajectòria amb tres fites clau: Bruguera, Edhasa i Barcanova, editorial de la qual va ser un dels fundadors. Precisament per l’època de la publicació del seu primer llibre Joan Agut acabava de muntar una editorial pròpia –Thassàlia– de petites dimensions que alternava llibres en català i en castellà amb una poc dissimulada vocació de fer pocs llibres però molt triats i de qualitat.

Un mes després de rebre l’encàrrec el suplement de Cultura de l’Avui publicava la meva crítica d’aquell llibre d’un autor novell -molt adient, per tant, la seva inserció en la col·lecció “La primera columna”– de seixanta-un anys, una edat poc habitual per estrenar carreres literàries.

El llibre em va agradar molt. Tant, que em va sortir un article entusiasta que s’acabava amb aquestes paraules: “Pel que ha declarat a la premsa sembla que Agut està enllestint una novel·la. Si s’ha decantat per aprofundir en la mateixa línia d’aquest llibre de contes valdrà la pena veure què en resulta, del nou format. I si canvia de registre, també. Amb el primer llibre, si més no, Joan Agut s’ha guanyat una bona ració de crèdit.”

El que jo no sabia aquell dia de 1995 -a diferència de l’Agut, que estic segur que ja ho intuïa- és que “El dia que es va cremar el Liceu” era el primer d’una sèrie de tretze llibres que anirien veient la llum fins al 2007.

Tretze llibres en dotze anys que -amb l’excepció d’un parell de títols- vaig comentar puntualment en el diari Avui fins a convertir-me (coses de les cultures i els països de petit abast demogràfic) en el crític de referència d’aquest escriptor tan especial que ens acaba de deixar.

“El dia que es va cremar el Liceu”, com passa amb tants i tants llibres (aquí i fora d’aquí), va tenir una existència comercial bastant discreta i el temps va anar
passant…

Fins que un dia de febrer de 1999 va arribar a la redacció del diari Avui un sobre adreçat al meu nom.

(Continua aquí)

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *