Totxanes, totxos i maons

M’ha vingut a la memòria això en veure que Montserrat Roig defineix “Digues que m’estimes encara que sigui mentida”, el seu darrer llibre, com un recorregut personal a través d’unes quantes pàtries: les lectures, l’aprenentatge de viure i la ciutat de Barceloan, la real i la imaginada.

Començant pel mateix títol -extret d’una escena mítica de la història del cinema: el diàleg entre Joan Crawford i Sterling Hayden de “Johnny Guitar”-, estem davant d’un llibre ple de frases felices que faran les delícies dels que tinguin la mania de subratllar pàgines i omplir fitxes per a l’arxiu de citacions. Però, per damunt de tot, estem davant d’un llibre intel·ligent i sensible fet per una escriptora amb vint anys de presència literària entre nosaltres.

Des d’aquell llunyà “Molta roba i poc sabó” publicat el 71, que va guanyar el Víctor Català mentre l’autora participava en la tancada d’intel·lectuals de Montserrat (les pàtries, aleshores, eren més àmplies), la trajectòria de Montserrat Roig es pot resumir en una paraula: honestedat. En pocs autors com en aquesta barcelonina nascuda fa quaranta-cinc anys el lector pot anar detectant tan nítidament la seva evolució des de la incertesa dels inicis fins a la maduresa del present. Una maduresa de la qual “Digues que m’estimes…” és un excel·lent testimoni.

Seguint la seva pista llibre a llibre, en aquestes dues dècades els lectors de Montserrat Roig hem pogut detectar per on es decantaven en cada moment les dèries personals, els odis i els amors, les petites pedanteries i els grans descobriments de l’autora. “Ramona adéu”, “El temps de les cireres”, “L’hora violeta”, “Els catalans als camps nazis”, “L’agulla daurada” o “El cant de la joventut” són fites d’un camí a través del qual hem anat aprenent -amb la mateixa autora- que, per molts tombs que la vida doni, al final d’aquesta alternança entre el plaer solitari d’escriure i el vici compartit de llegir allò que ens queda és la convicció que escrivim (i llegim) amb la quimèrica pretensió d’escapar-nos de la mort i de l’oblit.

Mentre escric aquestes ratlles tinc damunt la taula “¿Tiempo de mujer?”, un recull d’articles, entrevistes i reflexions de Montserrat Roig publicat per Plaza & Janés el 1980 i del qual ignoro si existeix una versió en català. Es tracta d’un conjunt heterogeni de textos amb tota la pinta d’haver estat publicats més per conveniències editorials que pel desig exprés de l’autora. Tant se val, però. El fet és que un repàs comparatiu entre “¿Tiempo de mujer?” i “Digues que m’estimes…” és, avui, un exercici d’allò més clarificador per copsar com amb els anys l’actitud vital de Montserrat Roig ha guanyat en profunditat d’anàlisi i en claredat de conceptes sense perdre, però, l’eix fonamental al voltant del qual ha articulat sempre el seu discurs. Una línia mestra que ara trobem detallada amb la plenitud de la maduresa, ja que “l’escriptora s’ha parit a ella mateixa i ja no li fa por abandonar-se en l’instint o en la irracionalitat perquè aquests són la matèria primera de què es nodreix la literatura. I no per haver nascut dona en té el monopoli” (pàg. 68).

A “Digues que m’estimes…” Montserrat Roig ens parla de la literatura com a coartada per fixar el temps que fuig inclement. Ens parla de les manipulacions de la memòria i dels mitjans de comunicació. Ens ensenya a veure Barcelona a través d’una finestra per on s’aboca la mirada d’una dona i, per damunt de tot, ens confessa un seguit de reflexions que ens sonen terriblement properes perquè ens expliquen coses de les geografies personals i les pàtries col·lectives que ens ha tocat de compartir.