Totxanes, totxos i maons

No fa gaire algú em preguntava quina dimensió tenia la música en la meva vida. “Em fa somiar, activa la meva imaginació i fa que em senti bé”, vaig respondre. No vull semblar fatxenda ni grandiloqüent, però és cert: quan escolto el tipus de música que m’interessa (que ja avanço que és molta) el cap se m’envola darrere de les notes, se m’obre de bat a bat la porta dels somnis i m’envaeix una irrepetible sensació de placidesa que no voldria que mai m’abandonés.

Recordo perfectament la primera vegada que una música em va disparar totes aquestes sensacions. Va ser un dia de finals de 1962, aviat farà, doncs, mig segle…  (n’hi ha més)

Jo tenia 12 anys i a la ràdio van posar una música que em va subjugar: hi havia una base rítmica trepidant com una locomotora i una línia melòdica marcada per un instrument de sonoritat estranya similar a un orgue. Quan el tema es va acabar el locutor va explicar que allò que acabàvem d’escoltar es deia “Telstar”, que ho tocava un grup anglès que es deia The Tornados i que era un enorme èxit a les llistes de vendes dels USA.

Poseu-vos per un moment en el lloc d’aquell xicotet que feia segon curs de Batxillerat en una acadèmia de pis de la Gran Via i que sentia una atracció molt especial per l’astronomia i l’astronàutica. Feia cinc anys que els rusos havien començat  la cursa espacial amb el llançament del primer Sputnik, feia tot just un any i mig que Iuri Gagarin havia fet el primer vol tripulat per l’espai i aquell mateix any 1962, el 10 de juliol més concretament, els americans havien llançat a l’espai el primer satèl·lit de comunicacions: el Telstar.

Enmig d’aquesta ebullició no és gens estrany que aquell noi una mica raret que era jo estigués escrivint aquells mateixos dies una espècie de llibre -que encara conservo- a mig camí entre la crònica i el dietari del qual us vaig parlar ja aquí (no us ho perdeu) i que es va titular “El hombre y sus alrededores”.

Aquell tema de 3 minuts i 15 segons de duració amb nom de “satèl·lit artificial” (així era com es nomenaven popularment aquests aparells) ho tenia tot per disparar la meva imaginació: començava amb uns sons mecànics que a mi em feien pensar en els moments previs al llançament del coet Delta que el va propulsar cap a l’espai. De fet, només hi faltava el “three, two, one…” per acabar de donar-li el màxim realisme.

Immediatament després d’aquest efecte inicial entrava una bateria (*) a un ritme desbocat i tot seguit era el torn de la melodia tocada per un teclat a mig camí entre l’electrònic i el cibernètic (o així m’ho imaginava jo) que, lògicament, no podia emetre cap altra sonoritat que no fos aquella. Tan estranya i tan nova que em remetia a la música que deuria sonar en les esferes del cosmos, allí per on el Telstar navegava….

A mitja cançó uns breus arpegis de guitarra donaven el contrapunt “celestial” que lligava les foscors siderals amb les clarors del nou dia que els avenços científics ens posaven cada vegada més a l’abast.

I cap al final, amb la melodia represa i en ple desenvolupament, em semblava sentir -secundant l’orgue- una veu humana que s’afegia al conjunt per simbolitzar aquella unió que sens dubte havia de ser invencible entre la fredor de la màquina i l’escalf del sentiment individual.

(Bastants anys després vaig saber que la veu que acompanyava els darrers compassos del tema era la del mateix músic que tocava l’orgue: Geoff Goddard.)

Naturalment l’any 1962 jo era incapaç de descriure aquells sentiments com ara ho he fet, però tinc l’absoluta convicció que el que sentia en escoltar The Tornados -i fer-me’ls inoblidables- és tot el que us acabo d’explicar.

——————————————————————————————

(*) Just vint-i-cinc anys després, el 1987, vaig trobar un tema amb un ritme de bateria que em remetia al que Clem Cattini va saber imprimir a “Telstar”. Va ser a “Last Train Home”, un tema del disc “Still Life (Talking)”, de Pat Metheny.

Curiosament el tema de Metheny segueix una línia melòdica molt més tranquil·la; als antípodes de “Telstar”, que és molt més accelerada. Però en ambdós casos el ritme trepidant de locomotora llançada a tota velocitat que proporciona la bateria ofereix uns efectes hipnòtics que a mi -ho torno a dir- m’ajuden a disparar la imaginació i a sentir-me d’allò més bé mentre els escolto.

Precisament per això tant “Telstar” com “Last Train Home” formen part de la llista de músiques que m’agradaria que sonessin en el meu funeral.

Una llista -amb més de 80 temes, ja ho aviso- de la qual us parlaré una mica més detalladament en un pròxim apunt.

(Continuarà)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!