Totxanes, totxos i maons

Fa pocs dies ho comentava quan parlava dels concerts de Raimon a l’Olympia de París: l’idioma que vàrem estudiar a l’escola tots els de la meva generació va ser el francès. Per això una de les coses que més m’agradaria fer si disposés de temps per dedicar-hi és aprendre a fons la llengua anglesa. Una llengua que, des dels meus coneixements rudimentaris i autodidactes, estimo i respecto profundament.  (n’hi ha més)

Aquesta consideració, tanmateix, no treu que em rebenti molt veure com, en nom d’una modernitat i un cosmopolitisme de via estreta, no tenim el més mínim escrúpol d’esquitxar les nostres converses i missatges escrits en català amb mots i locucions provinents de l’anglès. Com si el català fos insuficient per cobrir totes les nostres necessitats expressives.

Si algú segueix aquestes totxanes observarà que mai faig servir la paraula “post” per definir el que escric en aquest espai. Fins ara m’havia decantat per referir-me “al text d’avui” o a “aquesta nota”. Anit, però, els bons amics amb qui l’A. i jo vàrem compartir sopar d’aniversari blocaire em varen comentar que potser caldria començar a defensar l’opció “apunt”. Una solució que desconec si algú l’havia preconitzat ja abans però m’és ben igual ja que no tinc la més mínima intenció de posar-me a fer curses amb ningú.

“Apunt” em sembla una magnífica solució que penso adoptar a partir d’ara mateix. És a dir, a partir d’aquest apunt que és a punt d’arribar al seu punt final.

(afegitó del diumenge 18 de juny a les onze del matí): Rebo un correu del blocaire Llibreter on em diu que ell també fa servir “apunt” des de fa temps i m’adjunta una llista d’apunts seus on el mot, efectivament, apareix. El més antic és d’octubre de l’any passat. També em diu que un altre mot a defensar paral·lelament és “anotació” i apel·la a la memòria mítica del “Notes al marge”. Queda, doncs, dit aquí.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!