Totxanes, totxos i maons

(anys 1957-1960)

Me’n recordo de la imatge desconsolada d’una dona buscant enmig de la gentada el seu fill perdut a la plaça de l’Univers de la Fira de Mostres. I, sobretot, recordo un comentari de l’àvia Juanita que venia a dir que, de la mateixa manera que el Nen Jesús es va escapolir cap al Temple de Jerusalem a discutir amb els doctors de la llei sense que ho sabessin ni Sant Josep ni la Verge Maria, totes les mares han de passar almenys una vegada a la vida pel tràngol d’extraviar el seu fill.

A la llum dels meus pocs anys, aquella explicació de l’àvia em va semblar lògica i, tot i que en cap moment no em vaig arribar a obsedir, sí que a partir d’aquell dia durant una temporada vaig tenir una cura especial del meu germà, cinc anys més petit que jo, cada vegada que anàvem a algun lloc susceptible de perdre’l de vista.

Això em fa pensar en el tremendisme religiós d’aquella època -anys 50- que ens envoltava tant a casa com a l’església o a l’escola. Posaré alguns exemples:

Quan després de cometre una trapelleria quéiem, rebíem un cop o ens féiem alguna esgarrinxada sempre hi havia algú que ens deia: “Déu t’ha castigat!”.

En els exercicis espirituals de cada Quaresma -obligatoris tot i ser alumne d’acadèmia de pis- no faltava l’al·lusió a l’obediència cega vers els nostres majors. Ai d’aquell que gosi alçar la mà contra els seus pares, ens deia el mossèn bramant des de la trona de la parròquia de la “Preciosísima Sangre”, perquè li quedarà el braç esguerrat per tota la vida.

I jo em passava llargues estones buscant pel carrer nois de la meva edat amb el braç mig alçat i deformat per algun raig provinent de la còlera divina. Val a dir, però, que mai en vaig veure cap. I quan un dia em vaig atrevir a comentar-ho a l’escola el mestre de Religió -aquest sí que era un capellà- em va dir que era perquè tenien tanta vergonya que no gosaven sortir a la llum del sol i exhibir les proves dels seus pecats.

Recordo també el costum de “matar jueus”a cops de matraca durant les celebracions de Setmana Santa o des dels balcons de les cases. Feia molta impressió aquell silenci obscur de les esglésies trencat sobtadament per l’esclat de dotzenes de xerracs, matraques, carraus i altres estris de fer soroll amb la intenció -no gens subliminal- de fotre canya al poble que va condemnar Jesús a la creu. Els deïcides.

L’A., per la seva banda, recorda un joc de la seva infantesa que consistia a caminar i saltar per la vorera sense tocar cap junta entre les rajoles (*)  (ja se sap que els jocs de les nenes sempre han estat força avorrits). La cantarella que acompanyava el joc (amb una rima que funciona si la pronuncieu a la barcelonina) ho deia tot: “Qui trepitja ratlla / trepitja medalla”.

—————————————————————————————–

(*) El nom tècnic de les rajoles de ciment típiques del paviment de les voreres de Barcelona és PANOTS.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!