Bartomeu Fiol, ja en el record.

Era un home elegant, culte i educat. Alt com un Sant Pau, la seva presència imposava i feia difícil que passés desapercebut.

El seu capteniment a l’hora de parlar i de moure’s -reducte de l’època que es dedicava a l’ofici dels hotels- el definia com a home de món.

Era, a més a més, un gran poeta. Vegeu aquí la pàgina que li va dedicar l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana,…  (n’hi ha més)

aquí la seva fitxa al Qui és qui i aquí la pàgina que té a Lletra, el portal literari de la UOC.

També us recomano aquest reportatge de mitja hora a la xarxa Edu3.cat.

La seva poesia es construeix a partir de viatges interiors a la recerca del veritable esperit que ens fa moure pel camí de la vida, pels sotracs del món.

Era molt difícil sentir indiferència davant del que escrivia.

Ahir es va morir. Tenia 77 anys.

L’enyoraré.

L’enyorarem.


No és el mateix

(del llibre “Càbales del call”, Proa 2005)

No preg per a sentir-me confortable.
Pregam perquè ens sentim incòmodes.

En Quatre-quatre
(Del llibre “Contribució de bàrbars”, 1990)

Quan arribis definitivament, Madona,
segur que arramblaràs amb ben poca cosa.
La meva presumpta persona original
– més aviat un misteri
per obra de l’oblic oblit –
a hores d’ara ja fa temps que és morta.

Afegeix un comentari