La meva àvia i “l’Avi”.

Ahir vaig llegir en el diari Ara un reportatge de Jaume Clotet sobre l’Estatut de 1931 i el fet que en el referèndum del 2 d’agost d’aquell any -ara en fa, doncs, vuitanta- es recollissin més de 400.000 signatures de dones que demanaven el canvi de la legislació espanyola que no permetia el sufragi femení.

En el reportatge s’esmenta el paper del President Francesc Macià com un ferm impulsor de la recollida de signatures ja que “l’Avi” -així se’l coneixia popularment- posseïa allò que ara definiríem com una molt bona imatge entre les dones catalanes.

Això m’ha fet recordar que la meva àvia Juanita ens havia explicat unes quantes vegades el dia que Macià va aturar el seu cotxe per saludar-la i donar-li la mà.

(n’hi ha més)

La data dels fets oscil·la entre els anys 1932 i 1933. El lloc, en canvi, sí que no em presenta cap dubte: la torre del carrer de l’Avenir, a Sant Gervasi, on la família de mon pare va viure fins poc abans de començar la guerra.

Encara em sembla veure l’àvia explicant com aquell dia l’Avi Macià passava per davant de casa seva en un cotxe descobert quan es va fixar en aquella mossa de quaranta i pocs anys. Una mossa que jo recordo, un quart de segle després, com una dona gran i més aviat esquerpa però que es veu que en aquell temps podia atreure l’atenció d’un home seductor i atent com el President Francesc Macià.

En tres o quatre ocasions vaig poder sentir el seu relat dels fets: “En Macià anava en un cotxe descobert i saludava la gent que s’aturava a veure’l passar. En arribar davant de casa em va mirar i va fer aturar el cotxe. Va alçar-se del seient i em va cridar. Jo em vaig acostar i li vaig donar la mà. Ell, molt correcte i cerimoniós, em va fer un començament de reverència i em va dir que tingui molt bon dia. Després va donar ordre al xofer de continuar el trajecte.”

Mon pare, que aleshores tenia uns 12 o 13 anys, també recordava l’escena tot i que no sé si perquè ell era també present o l’havia interioritzat a força de sentir-la explicar a sa mare.

Un enigma més que, dissortadament, ja no podré resoldre mai i que em fascina perquè -ho repeteixo- a aquesta àvia que jo recordo com una dona de caràcter difícil li he descobert no fa gaire una dimensió per mi impensada.

Tot ordenant carpetes i papers que mon pare guardava a casa seva he trobat dos plecs de fulls acuradament cal·ligrafiats pel meu avi Domingo plens de poemes d’amor escrits entre 1911 i 1913. És a dir, en l’època que festejaven ja que es varen casar el març de l’any 1914.

Em fa una pena enorme haver descobert ara -quan ja no em queda ningú a qui preguntar- aquesta extraordinària penyora d’amor i d’admiració en forma de quasi un centenar de proses i versos que l’avi Domingo, que es va morir el 1950, vint-i-cinc dies després del meu naixement, va dedicar a la seva enamorada Juanita, que ens va deixar el 1983, als 92 anys d’edat.

Us en reprodueixo una mostra. Fa exactament un segle que aquests versos varen ser escrits i ara dormen, dintre de les bosses 123 i 124, en un calaix de l’arxivador de persiana que tinc al rebedor i que durant molts anys va servir de moble auxiliar en el despatx de l’avi, primerament, i després de mon pare. Ara és on conservo la majoria dels papers antics que he heretat. El contingut més adequat al seu continent, crec.

¡Oh Amor per mi somniat!
¡oh doncella presentida!
¡Que ditxosa al teu costat
ha de ser la meva vida!

Lo teu front és tan seré
com un cel de Primavera
No pot ser qu’hi pugui haber
il·lusió com la primera.

Ets Juanita el meu estel
d’un cel blau ab cumuls blanchs
Els cumuls de blanc d’argent
de sentiments Virginals.

M’esglayo al presenciá
ta dolsesa qu’es ma vida
¡Que ditxos es lo moment
que ma pensa a tu es dedica!

D. I. S.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *