Totxanes, totxos i maons

S’ha mort Miquel Pairolí, un gran escriptor. I avui tots ens sentim una mica més pobres, una mica més desemparats…

Pairolí, a més a més, ens ha deixat en plena maduresa, als 55 anys, quan encara podíem esperar fites més importants en la seva àmplia i esplèndida bibliogràfia.

Una primera pista que les coses no anaven com havien d’anar la vàrem tenir a finals de l’any passat, quan el seu habitual article -des de l’any 2000- al Punt i a l’Avui va passar de ser diari a un ritme de tres per setmana.

L’indici més clar, però, el vàrem tenir el diumenge 29 de maig amb el que va ser el seu article de comiat. Era una descripció de la seva manera de viure el paper de l’escriptor ara i aquí i li va posar un títol inequívoc: “Teló” (vegeu-lo aquí). Les darreres paraules d’aquell article llegides ara adquireixen un significat molt especial: “En la història ja està escrit gran part del que vivim. Avui dia, però, travessem temps molt adversos per al sentit crític, per a la reflexió i per a la memòria. Són tres bèsties negres per als poders que ara ens governen i que ens volen dòcils, emotius i oblidadissos. A partir d’aquests criteris, entesos com un principi deontològic, és a dir, com un deure moral i professional, hem escrit aquesta columna que ara abaixa el teló. Era aquesta la recepta de l’arròs. Tant de bo els hagi estat de gust.”

Com que el millor homenatge que se li pot retre a un escriptor és llegir -i rellegir- la seva obra crec que el millor que ara podeu fer és agafar “Octubre”, el dietari que va publicar-li Edicions Acontravent a finals de l’any passat, i gaudir-lo en tota la seva dimensió d’obra d’un home tranquil, savi, amant dels clàssics i militant del sentit comú que estimava el seu país i, en especial, les terres gironines.

En diversos indrets (i, es clar, en aquestes Totxanes) he qualificat “Octubre” com un dels llibres importants de 2010. I no em resisteixo a aconsellar-vos la lectura d’aquest apunt en el qual explico l’experiència que vàrem viure l’A. i jo el passat desembre quan vàrem passejar per una part poc coneguda -per nosaltres- de la ciutat de Girona tot seguint les indicacions que Miquel Pairolí posa al seu darrer llibre.

Per aquelles mateixes dates vaig escriure la meva crítica del llibre per la revista valenciana “Caràcters”. Es va publicar en el número 54 i us el reprodueixo a continuació.

Que serveixi com a homenatge a l’autor que ens acaba de deixar:

Música, paisatge, temps… vida
(Revista Caràcters, 54. gener 2011)

És un volum petit, compacte, gruixut i estret. Una característica, aquesta darrera de l’estretor, que, sincerament, el fa una mica incòmode a l’hora de tenir-lo obert a les mans durant una estona. A la coberta hi ha la fotografia d’un rellotge de paret que pel cap baix té vuitanta anys d’antiguitat. No és una imatge gratuïta: és un objecte que té molta relació amb la vida quotidiana de l’autor i que serveix de pòrtic a un dietari en el qual precisament el pas del temps és un dels protagonistes principals. Ben mirat, potser l’únic. El llibre es diu “Octubre”, l’ha escrit Miquel Pairolí (Quart, 1955) i ja d’entrada no dubto gens en afirmar que és un dels sis o set llibres més importants que es varen publicar en la nostra llengua el passat any 2010.

Sota l’ombra de Montaigne
“Octubre” comença d’una manera intel·ligent i difícilment superable: invocant Montaigne. Una invocació que, de manera no gens casual, obre i tanca el llibre. A l’inici, en el text titulat “Al lector”, Pairolí fa seva la declaració d’intencions que trobem al volum segon dels “Assaigs” (capítol X): “Dic lliurement el meu parer per mostrar la mesura del meu punt de vista (…) No la mesura de les coses”. En l’últim apunt la referència a Montaigne es remet a la llibertat de morir: “Com més voluntària és la mort, més bella. Viure és servir si la llibertat de morir està en entredit”. És a dir, observem el món i gaudim de la vida tot sabent, però, que som carn que s’ha de morir.

La referència a Montaigne remet immediatament a Pla, sobre el qual Pairolí ha escrit i ha reflexionat profundament. Un autor al qual admira i respecta, però no fins als límits de la veneració cega. A “Octubre” sabrem, per exemple, que la lectura de “Pa i raïm” és el ritual de cada diada de Sant Esteve a can Pairolí, cosa que no li priva de mostrar-se obertament discrepant amb les opinions lleugeres i poc fonamentades de Pla sobre el dietari de Francesc Rierola.

Com els seus referents francès i català, Miquel Pairolí és un home que fa vida retirada en un poble de dimensions encara a l’abast de l’ésser humà. Viu en un casalot amb sa mare i té cura amb les seves pròpies mans d’un tros de terra heretat del pare i de l’avi. No és, però, un home desentès del món que l’envolta. A “Octubre” potser aquesta faceta no es percep de manera clara, però no podem oblidar que des de fa uns quants anys signa cada dia a El Punt -i més recentment també a l’Avui- la secció “L’escaire” en la qual comenta fets de l’actualitat política.

Pairolí, doncs, reflexiona sobre el pas del temps, però no pas de la manera que ho faria un frívol o un bufanúvols. Ben al contrari, a les pàgines d’”Octubre” ens trobem amb un home lliure, interessat per l’art, la música i la literatura, que volgudament no milita en la secta dels intel·lectuals profunds i que reflexiona amb senzillesa, sentit comú i els peus ben clavats a terra sobre un país i un moment històric molt concrets: aquí i ara.

Un dietari per estacions
M’adono que encara no havia dit que “Octubre” és un dietari que abasta el període 2005-2009 i que està estructurat per estacions -tardor/hivern, primavera, estiu i tardor- tot i que les anotacions no segueixen cap ordre cronològic i obeeixen més aviat a una voluntat de l’autor d’obtenir un ritme intern determinat i una seqüència continuada en els casos d’articles que tracten de temes similars.

Pairolí ens parla amb orgull des seus orígens a l’apunt “Pagesos de la Catalunya vella” i a la seva continuació “Coda i resum” per dir-nos, per una banda, “Sé d’on vinc i procuro ser-hi conseqüent”, però, per l’altra, reivindica Amos Oz quan matisa John Donne i diu que no som illes, però sí penínsules, amb un peu al continent i la mirada fixa en l’oceà obert. Descriu la casa on viu -“La casa de Quart”- amb una frase lapidària: “Modesta felicitat, senzillesa epicúria”. Ens parla dels dos rellotges de paret que puntuen les hores de casa seva -un que sempre avança i un altre que per sistema va endarrerit- i tot plegat, en paraules que podria signar perfec-tament Josep Pla, és qualificat com “una moderada imprecisió” que li resul-ta “benèvola i confortable” (“La mesura del temps”).

En el rerepaís que habita Pairolí la senzilla contemplació del paisatge i la seva gent esdevé literatura que emociona i sàvia reflexió. La lluna pot assolir “un color de crosta de pa” (“Lluna de novembre”) si la sabem contemplar sense presses i un pit-roig pot ser la millor companyia per escoltar Haydn (“La Creació”) en silenci i sense fer res més que contemplar el paisatge d’hivern enllà de la finestra. És un món on la feina de pagès és ben viva encara: “Treballar la terra és com parlar amb els morts”, ens diu l’autor. I després: “Com podria no pensar en els morts si treballo la mateixa terra que ells van menar, emprant les mateixes eines?”, per acabar citant Pound: “Tot llaurant, adorem” (“La terra, les eines” i “El ritu”).

Els clàssics, sempre
La presència propera dels clàssics -els estoics, els epicuris- és un altre dels trets remarcables d’aquest fascinant dietari. La idea del trànsit, apresa d’Heràclit, la trobem en tota la seva plenitud a “Infinita fluència”: “… en la planta, en el còdol, en la llum, en el cos hi ha un estat de bellesa que pot durar un minut o cinquanta anys.”. La puresa poètica d’un quadre de Rusiñol que retrata el músic Erik Satie encaixa amb la puresa poètica de la seva obra per a piano. L’evocació del científic Joan Oró li permet lligar les essències bioquímiques de la vida amb el “Cant Espiritual” de Joan Maragall sense forçar gens la figura (“Pols d’estrelles”) i l’arribada del mes d’octubre pot ser un pretext tan bo com qualsevol altre per evocar un paisatge que és ben viu i ple de senzillesa perquè l’autor el veu així i així ens el transmet. Només així és poden dir coses com: “Camino a pas tranquil, cap a casa, mentre la nit ho va cobrint tot, menys el record, que flameja”.

Un llibre excepcional, sense cap mena de dubte.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!