Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

21 de maig de 2011
0 comentaris

Villatoro parla d'”Indigneu-vos!”, de Stéphane Hessel.

En el meu raconet de Twitter ahir expressava la meva sorpresa pel fet que un llibre tan primet (no em refereixo al gruix físic), previsible i trampós com el que ha escrit el senyor Hessel hagi tingut tant èxit i hagi generat les reaccions que tots sabem.

Fa unes setmanes Vicenç Villatoro dedicava la seva pàgina setmanal a la revista El Temps a analitzar el llibre i com que em sento incapaç de dir-ho millor i més breu que ell us el reprodueixo íntegrament.  (n’hi ha més)

D’acord, m’indigno
Vicenç Villatoro
El Temps
(núm. 1400, 12 d’abril de 2011)

Inevitablement, m’he acabat llegint el best-seller “Indigneu-vos”, un pamflet polític escrit en francès per Stéphane Hessel, que ha esdevingut un gran èxit mundial i, naturalment, també a casa nostra. Dic “pamflet” d’una manera estrictament descriptiva i no pas pejorativa: un opuscle on s’expressa un pensament amb contundència. Aquest té tres extraordinàries virtuts. Una és el títol, clar i concloent, fàcil, simple. Una altra és la biografia i l’edat de l’autor, respectable, solemne, exemplar. Finalment, la conjuntura: surt en uns moments en què les crides a la indignació tenen moltes possibilitats de ser escoltades i de fer forat.

Hessel mira el món i ens diu que hi ha moltes raons per a indignar-se. Com ja feia Tony Judt, un altre representant de les velles esquerres clàssiques, ens diu que el món està molt espatllat, que va molt malament. I enyora, a més, un món que semblava millor anys enrere: com si haguéssim arribat a algun lloc que Déu n’hi do i ara ens en volguessin treure. I ens demana que ens indignem davant d’aquest món que no funciona. Que té injustícies i zones fosques. I té raó. Potser no coincidiríem en quines són les zones d’injustícia, però sí que hem de coincidir que això no va bé.

Ara, un cop acabat aquest espai del reconeixement i de la coincidència, jo faig cas del títol del llibre de Stéphane Hessel i m’indigno. Contra el món, és clar, però també contra el llibre. Perquè estic d’acord amb la crida a indignar-se. Però em sembla que fa trampa en la presentació de les coses, en el diagnòstic, en les culpabilitats, en les innocències. Stéphane Hessel és el supervivent d’una vella esquerra que em sembla fossilitzada i que llegeix el món com una confrontació entre els bons, que són ells, i els dolents, que són el capitalisme, la dreta, els diners, l’especulació, etcètera, etcètera. Figura que fa aquesta lectura des d’allò que podríem anomenar la socialdemocràcia clàssica, és a dir, una esquerra que ha governat també a Europa durant molts anys i que ara està en retirada electoral a molts llocs.

Què me n’indigna, d’aquesta interpretació de bons i dolents que fa Hessel? En primer lloc, l’absència d’autocrítica. Els bons, les esquerres, la socialdemocràcia, van crear l’estat del benestar, la màxima expressió històrica de la bondat política. Home, l’estat del benestar europeu no hauria estat possible sense la socialdemocràcia, però tampoc només amb la socialdemocràcia. Una democràcia cristiana amb sensibilitat social per la via religiosa és cofundadora del projecte. No és un monopoli de les esquerres. Però, a més, si les coses no van bé, si l’estat del benestar té dificultats, algunes de viabilitat econòmica, algunes altres de concepte –no pot ser que l’estat del benestar hagi alimentat una tendència a la irresponsabilitat individual i una delegació en l’estat de la preocupació pel bé comú?–, les velles esquerres també en deuen tenir una mica de culpa. Fer alarmisme sense fer autocrítica és trampa. La faci un liberal o la faci un socialdemòcrata. Perquè tothom té alguna responsabilitat en el fet de ser on som. No tot pot ser culpa dels dolents. Dels altres.

I encara hi ha una altra trampa de fons en el plantejament de Hessel. Com que el seu mapa mental confronta les bones esquerres contra les dretes malvades, eludeix que –a parer d’alguns, si més no– un demòcrata de dretes i un demòcrata d’esquerres tenen més coses en comú que no pas un demòcrata d’esquerres i un totalitari d’esquerres, o que un demòcrata de dretes i un totalitari de dretes. Hessel ensenya el llautó quan ens diu que després de la guerra europea s’adonen que Stalin comet crims abominables, però que al cap i a la fi era el contrapès del capitalisme americà. Fan com aquell secretari d’estat dels Estats Units que, parlant d’un dictador de dretes, deia que era un fill de puta, però que era “el nostre fill de puta”. Doncs no s’hi val. Ni en l’un cas ni en l’altre. Contraposar dretes, amb els seus totalitaris inclosos, contra esquerres, també amb els seus totalitaris de plantilla, com els dos blocs essencials de la política em sembla perillós i fals. Em sembla més cert i més útil contraposar pensament democràtic i pensament totalitari. I barallar-se i indignar-se amb els pensaments totalitaris, siguin de dretes, siguin d’esquerres o adoptin la fesomia d’integrismes religiosos. Si no es fa així arribarem a l’aberració que ens proposa Hessel: joves, la indignació és el fonament de la resistència, i vosaltres us heu d’indignar contra la situació actual igual com nosaltres ens vam indignar contra el nazisme. Com si Sarkozy i Hitler fossin la mateixa cosa. Els altres. Els dolents. La dreta

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!