Totxanes, totxos i maons

(any 1985)

Me’n recordo del dia que ens va trucar el director de la sucursal de Banca Catalana del nostre barri…

(n’hi ha més)

Me’n recordo del dia que ens va trucar el director de la sucursal de Banca Catalana del nostre barri. “Vull fer-los una proposta que els semblarà una mica estrambòtica, però que estic segur que els interessarà”, ens va dir. I l’endemà, intrigats, ja érem al seu despatx.

“Vostés ara tenen 35 anys i, com és lògic, la jubilació la veuen molt llunyana. Tot i això els proposo que obrin ja ara un Pla de Pensions. Em sembla que no m’equivoco si els dic que és una bona inversió de cara al futur”.

L’A. i jo vàrem demanar uns dies per rumiar bé la jugada. A diferència d’ara, fa vint-i-sis anys el futur general es veia sense gaires nuvolades i això de fer-se un Pla de Pensions era un invent molt nou que, a primer cop d’ull, ens sonava com una idea totalment extemporània. Si fa no fa com quan els pares, en casar-nos, ens varen proposar -debades- de començar a pagar-nos l’enterrament a Santa Lucía o El Ocaso, com feien ells.

En aquella època la feina de l’A. i la meva semblaven ja prou consolidades, els nois de casa anaven creixent i trencant sabates sense gaires problemes més i, sobretot, ens faltaven només tres anys per acabar de pagar la hipoteca del pis. Total: que vàrem dir que endavant.

Ara que miro cap enrere m’adono que fer cas a aquella proposta del director de la sucursal de Banca Catalana del passeig de Maragall va ser una de les decisions més encertades que l’A. i jo hem pres al llarg de la nostra vida.

(Ah! Després de veure el bon servei que ens han fet arran de la defunció dels pares, l’A. i jo hem començat a pagar-nos també l’enterrament).

—————————————————————————————–

(Trobareu tots els “Me’n recordo” aquí i també a la columna de categories que teniu just a la dreta de la pantalla)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!