Els catalans som un poble complicat. La nostra arrel llatina ens fa amants de l’àgora per a bé i per a mal. Som el país que de tants caps, tants barrets. No hi podem fer més. En aquest sentit ens assemblem molt a Itàlia, que li passa si fa no fa el mateix. I no ens assemblem gens a espanya on, pel que estem veient, la gent va gairebé tota a l’una. Si més no quan es tracta de Catalunya.
Per això, quan es parla de si està bé o no està bé que el president Puigdemont s’hagi quedat a Bèlgica mentre els altres consellers han anat a Madrid, a casa nostra, entre els catalanistes i fins i tot els independentistes, hi ha opinions de tot. Els uns pensen que el lloc òptim per fer la seva feina de president de la Generalitat és la presó. D’altres pensem que a Bruseles pot fer molt millor la seva feina.
Una de les maneres per les que jo arribo a aquesta conclusió és el que diuen els nostres adversaris – no sé si, vistes les maneres que gasten i la manera que tenen d’estimar-nos ja els podem anomenar directament enemics o si això serà considerat un delicte d’odi envers ells que ens estimen tant -. I els nostres adversaris – enemics diuen que el president Puigdemont ho està fent molt malament de romandre a Bruseles, que hauria de donar la cara i sometre’s als tribunals espanyols. Si els nostres adversaris – enemics pensen això segur que nosaltres ho hem de veure al revés, és fàcil.
La segona consideració me la va fer la meva dona que hi toca moltíssim. Diu que Catalunya no necessita més presidents màrtirs, que ja en tenim uns quants. I, efectivament, si vas mirant els presidents de la Mancomunitat i els presidents de la Generalitat de l’any 1900 cap aquí no hi ha cap – o gairebé – que no hagi estat a la presó per motius polítics. Ni n’hi ha cap que no hagi viscut en una dictadura espanyolista. Una dictadura espanyolista que s’arrossega des del 1714 i amb la que a nosaltres sempre ens ha tocat el rebre.
És molt divertit que els partits espanyolistes – absolutament oligàrquics amb l’interrogant de PODEMOS – parlin de la independència dels tribunals espanyols. Recordem perfectament quan Alfonso Guerra – polític sinistre i anticatalanista visceral, teòricament progressista – va dir que Montesquieu havia mort i que això de la divisió de poders era quelcom molt antiquat. Pel que fa a espanya tenia més raó que un sant: només cal veure qui tria el Consejo General del Poder Judicial o el Tribunal Constitucional o els fiscals per adonar-se que a espanya no hi ha divisió de poders en absolut. I que la fiscalia està al servei del govern, que vol dir de l’oligarquia espanyolista.
En aquestes condicions parlar d’un judici amb garanties simplement és impossible. Tant impossible com parlar-ne en l’espanya de Franco – perquè els que manen són els mateixos malgrat que les lleis tinguin una aparença més amable -. I en aquest sentit aquests dies els juristes de professió estem flipant molt. S’aplica el 155 CE sense aplicar el que diu l’article sinó aplicant mesures que no surten enlloc. Es procesa les seves idees per les seves idees polítiques. Es dicten autos de presó sense que es donin els supòsits de la llei (possibilitat d’amagar proves, no tenir domicili conegut i reiterar el delicte). S’escolta en declaració investigats sense el seu advocat al davant, etc… És a dir, un estat franquista amb totes les de la llei, fins i tot amb policies nacionals espanyols i guàrdies civils i delinqüents comuns (des de les seves celes ) insultant i fent befa dels presos polítics.
De fet, jo el que no acabo d’entendre és perquè hi ha anat tanta gent del govern als tribunals espanyols a immolar-se. Si el que es volia demostrar és que els tribunals espanyols són tribunals franquistes amb que hi haguessin anat un o dos ja n’hi havia prou. Els altres es podien haver quedat a Bruseles o anar a l’ONU o anar a fer feina a qualsevol altre lloc.
Però és que, a més, el president Puigdemont a Bruseles de feina en pot fer moltíssima. És la seu de les institucions europees i, per tant, és el lloc idoni per a que les seves declaracions i la seva problemàtica tingui el màxim ressò. Però és que a més Bèlgica és un país on hi ha uns problemes nacionals importants i el nacionalisme flamenc és proper al català. I recordem que els flamencs no tenen precisament un bon record dels espanyols que, comandats pel Duque de Alba, hi van fer una gran escabetxina.
Finalment, tots aquests que diuen que el president hauria de ser aquí se’ls hi pot respondre si Azaña o Machado o Tarradellas o Pau Casals i tota la sèrie de polítics o intel.lectuals o espanyols no afins al règim franquista van fer ben bet o no de no comparèixer davant els tribunals franquistes. L’afusellament de Companys – una altra gran mostra de l’amor que ens té espanya – és la resposta. Volem ser lliures i, per tant, volem que el nostre president sigui lliure. Presidents catalans màrtirs mai més.
Quan ja tenia fet aquest article, ha arribat la notícia que el jutge belga ha deixat en llibertat provisional Puigdemont. No és una bona notícia, simplement és una notícia normal. És una resolució judicial normal d’un país democràtic normal enfront d’un país que ens tracta, no com a ciutadans, sinó com a enemics. Demà desenvoluparé més aquesta idea, que em sembla evident per tota la repressió que fa segles que vivim i que d’ençà dels darrers mesos només s’ha accentuat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!