Sobre “L’home de la maleta”, de Ramon Solsona, la credibilitat i la versemblança (amb afegitó final).

Em vénen al cap un parell de coses a propòsit de “L’home de la maleta”, la novel·la de Ramon Solsona que va guanyar l’última edició del premi Sant Jordi. Com que no vull enganyar ningú m’apresso a dir que en aquests moments (diumenge per la tarda) em trobo a mitja lectura del text i, en conseqüència, el meu judici definitiu -si és que n’acabo escrivint alguna cosa- me’l reservaré per quan hagi arribat a la darrera pàgina.

Tot i això hi ha un parell de coses que sí que crec que ja puc dir. O almenys deixar apuntades. La primera és que al meu parer la bibliografia de Solsona (vegeu aquí) es caracteritza per l’alternança de llibres importants (“Figures de calidoscopi”, “Les hores detingudes”…) al costat d’altres que -almenys, ho repeteixo, pel meu punt de vista- són oblidables (“DG”, “Línia blava”…). I ja avanço que, pel que porto llegit, em sembla que puc dir que “L’home la maleta” no incrementarà pas aquest darrer lot de llibres que em semblen prescindibles. Ben al contrari.

La segona qüestió és molt més peluda i em limitaré a deixar-la justament apuntada perquè sospito que en les properes setmanes, a mesura que els crítics en parlin i els lectors facin córrer les seves opinions en el boca-orella o per la xarxa, pot donar força joc.

Em refereixo a l’opció lingüística triada per l’autor. I, de retruc, a l’etern dilema entre la credibilitat i la versemblança a l’hora d’afrontar un text literari.

Començaré dient que Ramon Solsona no és en absolut un escriptor que vagi just en afers de llengua. Més aviat a l’inrevès. Em remeto, si no, a alguns títols recents de la seva bibliografia i a les seves col·laboracions habituals als matins de Rac1, sempre basades en facècies, jocs i descobriments al voltant de la llengua catalana i els seus secrets.

El protagonista de “L’home de la maleta” és un home gran (neix l’any 1932, en plena República), músic d’ofici, curt de benefici, vidu recent i amb tres filles que la campen ja pel seu compte. És un home, a més a més, autodidacte, un pèl bohemi i amb poca formació que ens explica la seva història en primera persona, talment com en una conversa en un cafè. Per aquest motiu l’autor -estic segur que després de rumiar-s’hi molt- ha decidit escriure el text respectant la seva manera -peculiar però, ai las, molt familiar al lector barceloní- d’expressar-se.

Poso un exemple perquè es vegi a què em refereixo: “Tens d’estudiar, has d’ensajar, has d’aceptar que et corretgeixin, tens de sacrificar-te anant d’un lloc a l’altre i adaptar-te a lo que hi ha, has de sapiguer tocar tots els gèneros i si ets vocalista tens de cuidar-te la veu, que no es pot anar sempre de parranda aixís, alegrement. Les obligacions professionals són lo primer. Tens d’estar en condicions de poguer cantar…” (pàg.87)

Per acabar de dimensionar l’assumpte diré que la novel·la té cinc parts: la primera i la quarta que són textos volgudament corregits i repassats (no dono més dades per respecte a la intriga de la trama) i la segona, tercera i cinquena, que, pel que veig, estan escrites des d’aquesta veu en primera persona de la qual he posat una mostra.

Arribat a aquest punt, jo em pregunto: És necessari aquest tractament per aconseguir que el text sigui versemblant? Gràcies a aquesta opció lingüística el personatge creix en credibilitat davant dels ulls del lector? És més autèntic? Jo, francament, no n’acabo d’estar segur.

Es podria dir que Ramon Solsona calca la situació de la Conxa, la inoblidable protagonista de “Pedra de tartera”, de Maria Barbal (altament recomanable, per cert, la versió dramatitzada del text al TNC), que explica la seva trista i dissortada història en primera persona tot emprant unes formes dialectals properes al personatge. Les pallareses, per una banda, i les diguem-ne barcelonines, per l’altra.

Es podria dir, sí… Però a mi em sembla que les situacions no són les mateixes. La credibilitat, la versemblança, l’autenticitat d’un text tenen unes lleis diferents de les que regeixen la realitat. I ho dic perquè jo crec que tota literatura, fins i tot aquella que pretén militar en el realisme més exacerbat, és joc, trampa i convenció.

Hi ha temps per endavant perquè, si s’escau, es generi el debat i veus més autoritzades que la d’aquest fabricant de Totxanes hi diguin la seva. Jo, ara, em limito a exposar l’assumpte… i a reprendre immediatament la lectura de “L’home de la maleta”. Malgrat tot el que acabo de dir estic convençut que no perdré miserablement el tros de tarda de diumenge que encara em queda…

—————————————————————————————-

(Escrit a les 11 de la nit del diumenge)

Lectura acabada. I confirmada la bona impressió inicial: crec que “L’home de la maleta” forma part dels títols notables de Ramon Solsona. I ara, amb el llibre enllestit, entenc la seva opció. No m’entusiasma, però l’entenc perquè l’opció lingüística triada per caracteritzar el protagonista i narrador de la història -ara ja sé que es diu Venerando- ajuda (i de quina manera!) a la seva construcció i a fer-nos-el més proper.

Proper i creïble. Perquè ara m’adono que més amunt he relacionat la seva parla amb el que en diem “barceloní”. I no és exacte. Solsona ha sabut construir un mecanisme dialectal pensant en el seu protagonista nascut els anys 30 del segle passat i amb pocs estudis. Un mecanisme carregat de castellanismes, sí, però també enriquit amb dites i expressions col·loquials pròpies d’aquí que ja m’agradaria que ara, enmig del maremàgnum espuri del “barceloní” que patim i que ens envolta, es mantingués viu (*).

Ho torno a dir: no estic segur que l’opció triada sigui l’única o la més recomanable. Però des del punt de vista narratiu funciona. I molt.

(*) M’ha recordat la manera de parlar de la generació de la meva àvia que, quan havien de referir-se a artistes de cine, parlaven de la Grace Quelli, el Jerri Levis, el Gari Gran i el Glen Fort.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *