Totxanes, totxos i maons

Me’n vaig assabentar ahir pel matí, a primeríssima hora. El dia abans s’havia mort el mestre Ricard Roda, pioner del jazz a casa nostra i un dels saxofonistes i clarinetistes més complets, elegants i inspirats que hem tingut mai entre nosaltres.

Llegint l’article a l’Avui del seu amic Pere Pons (vegeu-lo aquí) vaig adonar-me que ja feia catorze anys que no sentíem ni una sola nota del mestre. Roda va patir una trombosi el gener de 1996 quan estava a punt de començar una actuació al restaurant Tibet, de la carretera del Carmel. Just a tocar de casa meva. I ja no es va recuperar.

Ja sé que tots els intents de concentrar la vida d’una persona en un instant o una imatge són injustos, parcials i arriscats, però per mi el nom de Ricard Roda va associat indissolublement a un experiment fugaç i irrepetible que vaig tenir la sort de poder viure de prop: la creació, a principis de 1974, de l’Orquestra Mirasol i la gravació, l’estiu d’aquell mateix any, del disc “Salsa catalana”.

Em refereixo a la primera Orquestra Mirasol. És a dir, la conjunció en un mateix projecte de dos músics joves i plens d’idees –Víctor Amman (piano) i Xavier Batllés (baix)- amb tres músics professionals d’una altra generació curtits en els escenaris del jazz, la música tropical, les orquestres de ball i les “varietés”: el cubà Pedrito Díaz (percussions), Miquel Lizandra (bateria) i Ricard Roda (saxo i clarinet).

Una conjunció que amb prou feines va resistir un any, ja que el segon disc de la Mirasol -el doble “D’oca a oca i tira que et toca”– va aparèixer dotze mesos després amb una formació en la que, dels fundadors, només es mantenien els joves Amman i Batllés.

Aquell experiment privilegiat que va ser “Salsa catalana” ens ha deixat moments irrepetibles com el tema que obria el disc –“To de re per mandolina i clarinet”, de Xavier Batllés (una de les músiques que sonaràn en el meu funeral)- o el no menys extraordinari “Molt trist”, de Víctor Amman, que avui em serveix per titular l’apunt i per expressar amb precisió el que sento davant de la pèrdua d’un músic que fa catorze anys va emmudir i ens va deixar als seus admiradors una sensació d’orfenesa que ara, desgraciadament, ja és definitiva.

Escolteu, en honor de Ricard Roda, el “To de re per a mandolina i clarinet” i a continuació “Molt trist”.

https://youtu.be/dAQAUV8zSrA

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!