Totxanes, totxos i maons

Aprofitant que avui no he de fer de Matiner per imperatiu electoral (vegeu aquí i també aquí) aprofito l’oportunitat per estar-me una estona llarga al llit mandrejant. I escoltant música, és clar.

Gràcies a l’imprescindible apunt que cada divendres el doctor Rams penja en el seu Bloc (vegeu-lo aquí) m’adono que ja fa trenta-sis anys que Nick Drake (vegeu aquí) es va suïcidar. En honor seu començo el dia escoltant “Pink Moon”, el seu tercer i darrer disc enregistrat el 1972 i que encara avui transmet el dramatisme, la sensació de desempar i la sensibilitat que traspuaven totes les cançons que escrivia Drake.  (n’hi ha més)

A continuació per engegar el dia amb energies a cent per hora m’he col·locat entre orella i orella “Gitano real”, la tercera entrega del projecte Achilifunk Band (vegeu aquí) que en aquesta ocasió ha unit esforços amb l’Original Jazz Orquestra del Taller de Músics per oferir-nos un disc d’allò més estimulant i que a mi m’ha servit per alçar-me finalment del catre amb ganes de menjar-me el món.

Poca estona després, quan obro el correu, trobo el missatge que ahir per la nit em va enviar l’estimat Franco Landini des de la Toscana. Tal com vaig explicar dies enrere (vegeu aquí) l’amic Franco em va demanar que quan anés a casa seva portés el disc dur extern de l’ordinador perquè tenia un material per passar-me.

Un material absolutament increïble: un centenar llarg de gigues amb música italiana de la bona i en una quantitat que difícilment tindré prou anys de vida per escoltar en la seva totalitat. Són les discografies completes (o gairebé) de gent com Battisti, Battiato, Carosone, Celentano, Conte, Dalida, Dalla, De André, Endrigo, Milva, Mina, Modugno, Murolo, Paoli, Tenco, Vanoni, Zanicchi… i molts més que em deixo entremig i que no detallo perquè n’hi hauria per estona llarga.

En el seu correu em diu que finalment ha rebut el paquet que en compensació -enormement desproporcionada, val a dir- li vaig enviar la setmana passada amb un parell de llibres sobre Gaudí i sobre Catalunya, el diccionari italià-català i català-italia d’Enciclopèdia Catalana, un DVD sobre els castellers… i el disc “Napoli”, de l’actor Bruno Oro. Un disc excepcional (vegeu aquí) que no em canso de recomanar des que el vaig sentir per primera vegada aviat farà dos anys.

Per acabar el menú musical d’aquest dissabte de reflexió electoral he anat a Disco 100 on em guardaven “Vol i dol”, el disc acabat de sortir del forn d’El Petit de Cal Eril (vegeu aquí). El segon de la seva carrera i que, si tot va segons el previst, escoltaré atentament aquesta tarda durant la meva passejada terapèutica pel Parc Güell.

Seguirem, que la música no té aturador…

(Per cert, ara fa una estona en el Bon Preu de Pi i Margall ha sonat per la megafonia un bon tros de “2010”, el darrer treball de Pau Vallvé i, sens dubte, un dels grans discos d’enguany.)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!