Joan Triadú: adéu al mestre.

Acaben de dir-m’ho: fa una estona que s’ha mort Joan Triadú. I jo -tot i que sabia que d’un temps ençà no estava gaire bé de salut i que, per tant, amb vuitanta-nou anys que tenia qualsevol dia ens podria deixar- no he pogut evitar que se’m trenqués la veu quan he donat les gràcies per la informació a la persona que m’ha comunicat la trista notícia a través del mòbil.  (n’hi ha més)

En aquestes Totxanes he parlat moltes vegades de Joan Triadú. L’he lloat com a patriota (vegeu aquí), com a intel·lectual (vegeu aquí), com a mestre, com a crític literari (vegeu aquí) i com a amic personal. Tot això era en Triadú per mi.

Per això en aquest moment no puc deixar d’experimentar una certa sensació d’orfenesa. Una orfenesa molt propera en el temps a la que vaig sentir quan fa uns mesos va morir-se’m el pare i igualment de sentida ja que per a molta gent de la meva generació -els nascuts l’any 50 i rodalies- la seva feina va ser un dels elements que ens va posar en contacte amb la cultura i la dignitat de Catalunya.

Va ser, doncs, un guiatge i una referència que no oblidarem.

Encara avui el suplement de l’Avui publica un article seu. Parla d’“El somni de Farringdon Road”, la primera novel·la d’Antoni Vives. A primera hora d’aquest matí, quan he començat a llegir-lo -ignorant del que passaria poc després- no he pogut evitar de pensar que, a més a més de tots els atributs que he explicat més amunt que el definien Joan Triadú en tenia un altre: era un magnífic escriptor amb una dimensió lírica que amb els anys havia accentuat.

Us deixo amb el primer paràgraf del seu article d’avui, l’últim que se li publica en vida. Llegiu-lo a poc a poc, paladejant-ne els mots. Convindreu amb mi que avui hem perdut una gran persona, un intel·lectual honest i un patriota exemplar:

“Per als que hem tingut temps de pensar-hi de ben lluny, la guerra es desplaça lentament, com un somni. Ho fa navegant en silenci per una mar vespral i neutra. La mateixa embarcació s’emporta per ordre els que la preparaven, els que la declararen, els que hi participaren i els que, finalment, en tenien un record, del més punyent al més vague.”

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *