Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

2 d'abril de 2006
0 comentaris

Sobre tenir dues llengües (i no parar boig).

Cada vegada que vaig a Galícia em sorprenc, quan em parlen en castellà, del fet que mai facin servir el pretèrit indefinit. Vull dir, per exemple, que immediatament després de dinar mai et pregunten “¿Qué tal has comido?” sinó “¿Qué tal comiste?“. Ahir, a l’entrada de l’Ajuntament de Lugo on anàvem a fer públic el veredicte dels Premis de la Crítica en les quatre llengües de l’Estat, comentava aquesta particularitat amb Armando Requeixo i Luciano Rodríguez que em varen explicar el motiu: “És una particularitat del gallec, que no té formes verbals compostes. Per això, quan traduïm mentalment al castellà en una conversa gairebé mai pensem a traslladar aquesta variació“.  (n’hi ha més)

 

Val a dir que no sóc precisament jo la persona més indicada per parlar de l’assumpte ja que pocs minuts després de la conversa amb Armando i Luciano, en ple acte de proclamació dels premis davant del públic i la premsa, jo mateix -en representació del jurat català– em vaig llançar a llegir un fragment de cada un dels llibres que havíem premiat (i que ara ja puc desvelar: “Mistana”, de Núria Perpinyà, i “Monstres”, de Josep Lluís Aguiló, dos llibres esplèndids que, per la part que em toca, em fan sentir orgullós com a membre del jurat que els ha distingit). Vaig llegir un fragment en català i a continuació vaig fer-ne una traducció totalment improvisada i sobre la marxa -la idea se’m va ocórrer allí mateix- al castellà.

El resultat va ser un curiós “valle ivernal” que volia ser la traducció de la “vall hivernal” del primer paràgraf de la novel·la de Núria Perpinyà i un lamentable “elimina los canes” pel preciós “arruixa els cans” del poema “El Golem” d’Aguiló. Des d’aquí trameto les meves avergonyides disculpes als autors damnificats.

Justament per tot això que acabo de dir he acollit amb un benèvol somrís de comprensió les paraules que un anònim redactor d’El Punt d’avui posa en boca meva. Diu que vaig dir que la novel·la de Núria Perpinyà s’ambienta en un paisatge “vetllat per la boira”, traducció directa i apressada del text que vaig donar a la premsa de Lugo -aquesta vegada íntegrament en castellà- i que parlava d’un paisatge “velado por la niebla”.

En fi…

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!