Documenteu els records, pregunteu als avis… (i 2).

(La sèrie comença aquí)

Com explicava en l’anterior apunt aquests dies ens agafen a mon germà i a mi especialment sensibilitzats per tot allò que té relació amb la preservació de la memòria familiar i amb l’enorme sensació d’impotència, pèrdua i abandó que tens quan, gràcies als vells papers, descobreixes ara coses que mai podràs entendre del tot perquè aquells que podien satisfer la teva curiositat ja no són al teu costat per aclarir-les.

Tot això ve a tomb perquè fa cosa d’un parell de mesos em va arribar a les mans un llibre molt especial. Es titula “Amb el pare i sense el pare”, l’ha escrit la senyora Pilar Vila-Abadal i no cal que us afanyeu a demanar-lo al vostre llibreter perquè se n’ha fet només una edició de cent exemplars per distribuir a un cercle molt restringit de familiars i amics.

Pilar Vila-Abadal és la muller de Joan Triadú i gràcies a la meva amistat amb la família he tingut la fortuna d’accedir a un exemplar dedicat i signat per l’autora. Ella va nèixer el mes de maig de 1923 i en aquest llibret -d’un centenar de pàgines i ple de fotografies familiars- deixa testimoni escrit dels records i vivències que li van inspirar la figura de son pare.

La senyora Pilar és filla de Lluís Vila d’Abadal (Vic 1889 – Barcelona, 1937), metge, persona amb un fort compromís social i fundador d’Unió Democràtica de Catalunya l’any 1931 (vegeu aquí l’article que li dedica la GEC). Un senzill càlcul aritmètic ens permet veure, doncs, que el contacte entre tots dos només va poder durar catorze anys a causa de la mort prematura del pare.

Tot i aquesta dissortada fugacitat a les pàgines d’“Amb el pare i sense el pare” -escrites amb senzillesa, sense la més mínima pretensió de “fer literatura” i amb l’objectiu primordial de fixar memòria- es detecta clarament el respecte i l’admiració que aquella noieta sentia pel seu pare i que tres quarts de segle després no només es mantenen intactes sinó que sospito que ha empeltat tota la seva relació posterior amb la branca famíliar que va sorgir arran del seu casament amb Joan Triadú.

No és gens estrany, doncs, que quan ara fa dos anys Triadú va publicar les seves “Memòries d’un segle d’or” -de lectura obligada, feu-me cas- atorgués un protagonisme molt especial al paper que la seva muller ha jugat al llarg de tota la seva trajectòria personal, intel·lectual i cívica (vegeu aquí).

Regireu papers, escorcolleu calaixos, documenteu els vostres records i, sobretot, pregunteu als avis, feu-los parlar. Encara que a primer cop d’ull no us ho sembli, quan algú es mor se’n va també una part del nostre passat personal i col·lectiu.

Una pèrdua, ai las, impossible de recuperar.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *