A Garraf.

Diumenge familiar a Garraf. Els expedicionaris de Barcelona som quatre: mon germà, la seva muller, l’A. i jo. La plana major del que després de la mort del pare queda dels Isern. Una família que no s’ha destacat per ser gaire nombrosa, tot i que mai fins als reduïts límits d’ara.  (n’hi ha més)

Allí ens espera en Raimon i la seva companya, instal·lats al poble des de fa set anys. Ell -nascut el 1939- és l’últim membre vivent d’una branca col·lateral dels Isern que es va desenvolupar a Vilanova i la Geltrú i de la qual avui resten alguns plançons que des de fa dues generacions han perdut ja el cognom familiar. Fora de mon germà i de mi -i de la respectiva descendència, és clar- en Raimon és l’únic que, per part de sa mare que en casar-se va anar a viure a Vilanova, manté el cognom en els seus documents d’identitat.

Per situar en Raimon en l’arbre genealògic dels Isern diré que és el fill petit de la germana del meu avi Domingo Isern Sugrañes, l’home que va escriure en el seu dietari la crònica del meu naixement -tal com vaig explicar en aquest apunt– i que va morir vint-i-nou dies després que jo arribés al món.

La lectura d’aquell “Dietario El Siglo 1950” al qual vaig dedicar l’apunt abans esmentat té uns elements dramàtics que el fan excepcional. Tan excepcional com, de vegades, és la vida de les famílies. Uns elements dramàtics relacionats, a més a més, de manera molt especial amb en Raimon, com de seguida explicaré.

El dietari del meu avi està escrit per un home ferit de mort a causa de la tuberculosi -una malaltia bastant habitual aquí durant els anys quaranta i part dels cinquanta- i, per tant, condemnat a estar-se al llit i a limitar les seves escasses sortides al carrer a visitar el metge.

Tot i això, a l’avi Domingo encara li quedaven forces per anotar amb lletra cada dia més irregular els detalls de la seva empresa de reparacions d’edificis -pagaments al personal, factures cobrades, compra de materials…- , les despeses familiars -per exemple, una màquina per collir punts de mitja per a la seva filla que va costar 1.500 pessetes- i les vicissituds de la seva malaltia -visites al metge, medicació, temperatures…

Aquest dietari demostra que els primers mesos de l’any 1950 varen ser summament agitats per la família Isern ja que entre el 28 de febrer i el 17 d’abril surten ressenyats fets com la irrupció d’una greu malaltia de la mare del Raimon -la germana, com ja he dit, de l’avi Domingo- i que va acabar fulminantment amb la seva vida tot just quatre dies després, el 3 de març, el meu naixement el 19 de març, el bateig una setmana després i la mort de l’avi, el 17 d’abril, ressenyada en aquesta ocasió per la lletra de mon pare.

Per aquella època en Raimon -un noiet d’11 anys que vuit mesos abans ja havia perdut el pare- vivia en règim d’internat a l’Escolania de Montserrat. Allí es va assabentar també de la mort de la seva mare. Una mort que per la manera fulminant com es va produir li havia quedat un pèl nebulosa fins que ha aparegut el “Dietario El Siglo 1950” que conservava mon pare i hem pogut conèixer-ne bastants detalls més.

La meva arribada al món, doncs, va ser una parèntesis d’il·lusió en una casa sacsejada en poc temps per dues tragèdies: la mort de l’avi Domingo i la de la seva germana. Puc dir, per tant, que vaig viure els meus primers temps envoltat de gent vestida de dol. I d’això en donen testimoni alguna de les fotografies que mon germà ha pogut repescar dels arxius del pare i en les quals se’m veu en braços de ma mare i al costat de l’àvia Juanita -sempre seriosa, adusta (*)– i de la tieta Maria Teresa, totes tres de negre rigorós.

En aquella mateixa època en Raimon continuava intern a Montserrat. S’hi va estar fins al 1953 quan va complir els catorze anys. Ara viu a Garraf i nosaltres el vàrem anar a veure ahir.

—————————————————————————————–

(*) Un dia us parlaré del sorprenent recull de versos que l’avi Domingo va dedicar a l’àvia Juanita els anys 1912 i 1913 (es varen casar el 1914) i que formen part del plec de papers que he heretat del arxius de mon pare. Sembla mentida com una dona de caràcter tan difícil i posat tan sorrut (així l’he coneguda fins que es va morir la tardor de 1983) podia haver inspirat uns versos tan dolços del seu enamorat.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *