La cadira (última visita a Sepúlveda).

Pujo al pis dels pares per última vegada. Sé perfectament el que hi trobaré: les quatre parets nues i poca cosa més. Cap moble, ni làmpades, ni cortines, ni plantes… Ni un sol indici que remeti a les persones que hi han viscut durant més de mig segle.

A terra i a les parets, això sí, es poden veure amb claredat els llocs on fins fa ben poc hi havia mobles o quadres. Els contorns. Les traces. On hi havia la llibreria del menjador ara es pot veure, indiscret, un requadre de paper rosat que correspon a la decoració anterior. I un fil elèctric que penja amb les puntes protegides amb cinta aillant.

Fa dos dies van marxar els operaris que ens han ajudat al meu germà i a mi (més a ell que a mi, ho he de reconèixer, que jo ben poca feina he fet) a desmuntar-ho tot i a deixar el pis en condicions de ser lliurat a l’administrador.

Tot i que mon germà ha fet un amplíssim reportatge fotogràfic de l’abans, el durant i el després del desmantellament jo vaig passejant calmosament i fent alguna fotografia. De tant en tant alço la veu en segons quins racons per veure com funcionen ara els ecos en aquell desolat paisatge.

Entro a la cuina i em trobo amb l’inesperat: una cadira plegable mig amagada darrere de la porta. Un descuit sense solta ni volta. No té cap sentit que aquella peça sigui l’única supervivent de tot el repertori d’abans, quan el pis era viu.

Agafo la cadira i m’assec al menjador davant del balcó que dóna al pati interior de l’illa de cases. Davant meu, les cases de la Gran Via, a la dreta un trosset de la plaça Universitat i a continuació el primer tram de la Ronda, a l’esquerra les cases del carrer Muntaner. En una d’aquestes cases va morir precisament Terenci Moix no fa gaires anys.

Penso en les novel·les de Joan Agut en les quals no és gens estrany que en algun moment els morts apareguin en processó per fer companyia als vius i dir-los que no estan tan sols com s’imaginen.

Jo pertanyo a una família molt curta i, conseqüentment, la nòmina dels meus morts ho és també, de curta: l’avi Domingo, mort pocs dies després del meu naixement, l’àvia Juanita, la tieta Maria Teresa, la mare -morta l’estiu de Bétera- i ara el pare. El que tanca definitivament la porta del pis. Poca processó em sembla que farien…

Comença a fosquejar i m’alço de la cadira. A casa em varen ensenyar que les cadires que s’agafen es tornen a posar al seu lloc quan ja no les necessitem. Aquesta vegada, però, transgrediré la norma i deixaré la cadira en el lloc on l’he feta servir. Desplegada i encarada al balcó. A la vida de fora.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *