Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

El primer dia que es van obrir les taquilles per comprar les entrades per l’actuació dels Beatles a la Monumental -parlo de juny de 1965- ma mare se n’hi va anar a fer cua. Les cròniques del concert parlen d’una plaça amb només tres quarts d’entrada cosa que em fa pensar que la seva previsió va ser un pèl exagerada. Gràcies a això, però, va entrar a les nostres vides el pintor Magí Oliver i Bosch.

Segons la GEC i el Diccionari Ràfols el pintor paisatgista Magí Oliver i Bosch va nèixer a Sant Sadurní d’Anoia el 1877 i va morir a Barcelona el 1964. Freqüentava el Cercle Artístic i Els Quatre Gats, va començar a exposar el 1905 i va protagonitzar diverses exposicions individuals a la Sala Parés, les Galeries Laietanes i La Pinacoteca sempre seguint l’estètica impressionista que triomfava a França. Va ser premiat en les exposicions de Brusel·les (1910) i de Barcelona (1911). Té obra exposada en el Museu d’Art Modern de Barcelona, en el de Tarragona i en el Municipal de Martorell.

(Precisament en aquesta localitat del Baix Llobregat mon germà ha descobert que hi ha un carrer amb el nom del pintor (vegeu la il·lustració de l’apunt). Els propers dies miraré d’adreçar-me a l’ajuntament per veure si me’n donen més clarícies.)

Doncs bé, sembla que la cosa va anar de la manera següent: mentre esperava que obrissin les taquilles ma mare i la senyora que tenia davant seu van començar a xerrar i poca estona després va sorgir enmig de la conversa la figura del pintor, el sogre de la senyora de la cua.

Feia un any que Magí Oliver era mort i pel que sembla la seva família tenia un cert interès a desempallegar-se de la molta obra que havia heretat. El cas és que poques setmanes després els quatre de casa vàrem visitar el pis de l’artista -al carrer dels Sagristans, ho tinc perfectament documentat- on vivia el seu fill Antoni -un individu summament peculiar; va ser la primera persona a qui vaig sentir parlar del Hot Club de França mentre em posava discos de jazz rebuts directament de París- la Maria, la seva muller amiga de ma mare, i una noieta més o menys de la meva edat, la néta de l’artista.

En total l’operació es va saldar amb la venda de sis quadres amb els corresponents marcs: tres olis de grans dimensions sobre tela, i tres més petits sobre paper Canson. Jo he heretat dos dels olis grans i una marina sobre paper.

Tota l’operació es va valorar -també en tinc la documentació- en 17.550 pessetes que mon pare va anar liquidant religiosament en vuit pagaments mensuals entre febrer i octubre de 1966.

(A efectes orientatius us diré que l’entrada a la Monumental per veure els Beatles des de la graderia -les del “ruedo” eren més cares- costaven 125 pessetes cada una.)

I així va ser com, gràcies a la cua per veure l’actuació dels Beatles un dia de juny de fa quaranta-cinc anys vàrem entrar en contacte amb els quadres de Magí Oliver que ens han acompanyat tota la vida… fins ara.

Ara el conjunt està dividit en dues parts i els quadres que m’han tocat en la tria -principalment els dos grans- els he clavat en una paret de l’antic dormitori dels nois més que res per no tenir-los en un racó exposats a algun accident. Sovint els contemplo en la seva nova ubicació, vigilo que no els toqui gaire la llum del sol, evoco la llarga història que arrosseguen… i, francament, no acabo d’estar convençut del tot sobre si han arribat al millor final de trajecte que els corresponia.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!