Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

21 de febrer de 2006
0 comentaris

Amic Enric (Barbat) (3).

(La sèrie comença aquí)

Els últims dies de 1972 Enric Barbat ens va sorprendre amb una nova faceta: la de traductor al català de lletres de tango. La descoberta va tenir una doble dimensió. La primera va arribar en forma d’un disc amb el nom (lògic) de “Tango”, un esplèndid conjunt de tretze versions de tangos immortals com “Mano a mano”, “Amablemente”, “Chorra”, “Haragán” o l’immortal entre els immortals “Cambalache” cantades per Barbat i Guillermina Motta. La segona novetat va ser la presentació d’aquests tangos en un espectacle de cabaret del qual es va arribar a filmar un mig metratge -a la sala Gaslight, si no em falla la memòria- que recordo haver vist fa uns anys a TV3 en un programa d’aquests que es dediquen a recuperar vellúries perdudes en el túnel del temps.

L’espectacle “Tango” es va estrenar a la sala Martin’s -al capdamunt dels jardinets del passeig de Gràcia- molt pocs dies abans de Nadal. Puc datar l’esdeveniment amb aquesta precisió perquè va ser el primer espectacle al qual vàrem assistir l’A. i jo després de tornar del viatge de noces (ens vàrem casar el 30 de novembre de 1972).

Mentre escric això tinc a la vista el tríptic que feia les funcions de programa de mà. La direcció era de Mario Gas, l’espai escènic i els figurins de Fabià Puigcerver, hi havia un grup de ballarins -entre els quals un poc conegut encara Cesc Gelabert- i en escena, al costat de la Motta i el Barbat, l’actor Biel Moll feia les funcions de presentador i narrador. Va ser un espectacle rodó que encara avui l’A. i jo recordem amb gratitud.

Pocs mesos després, ja en 1973, Lumen va publicar en la seva col·lecció “Palabra Menor” les “Cançons de la p… vida”, el llibre que recollia totes les cançons del nostre home. Un fet que confirmava el que deia ahir: quan volia, Enric Barbat era un lletrista summament inspirat. Amb el llibre al carrer se suposa que afers professionals relacionats amb la seva feina d’aparellador el varen portar cap a Menorca… per quedar-s’hi (pel que sembla) definitivament.

De Menorca estant el 1976 encara va gravar un altre disc important: “Núvols de setembre”, amb unes quantes cançons de gran volada com “Núvols de setembre”, “La casa del cel”, “Vol de perdiu” i dues perles que tancaven, respectivament, la cara A i la cara B: “El vals dels immortals” i “El més fals dels animals”.

L’any següent es va deixar temptar (m’ho suposo, vaja…) pel malaguanyat Jordi Vendrell, aleshores responsable del segell discogràfic Ocre, i es va tancar en els mítics estudis Belter per enregistrar “Erre hache positivo”. Un disc que no va tenir el més mínim ressò, no perquè fos fet en castellà sinó, senzillament perquè era molt però molt dolent.

A partir d’aquella experiència es va tornar a obrir un parèntesis de silenci trencat sobtadament a finals de 1983 amb la gravació de “4”, un disc de ressonàncies basades en els sintetitzadors a mig camí entre el “techno” i el “chill out” (amb perdó). El 3 de gener de 1984 el vaig tenir en directe en el meu programa a Ràdio Obrera i vaig aprofitar per col·locar-li la cinta que havia enregistrat clandestinament a l’Ars dotze anys abans i de la qual ja vaig parlar ahir. No cal dir que l’amic Enric va al·lucinar i li va faltar temps per demanar-me’n un duplicat.

Pel que fa a “4” he d’admetre que durant el programa va demostrar que s’havia après perfectament el manual de l’artista en gira promocional: davant del micròfon em va assegurar molt seriosament que aquell era sens dubte el seu disc més personal i el que per a ell tenia més valor de tots els que havia fet fins a aquell moment. Punt.

Que el món és i serà una porqueria / jo ja ho sé / en el quatre-cents nou / i en el dos mil també. / Que sempre hi ha hagut lladres, maquiavèlics i amargats / desastres i estafats / i algun home de bé. / Però que el segle vint és la disbauxa / ja no cal negar-ho doncs no fa cap falta. / Vivim tots barrejats com una sopa / i com una tropa tots uniformats. (“Drapaire”, Discépolo / Enric Barbat)

(Demà i prou, eh? aquí)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!