Balada del passeig de Colom.

Finalment, gràcies a la gran perseverança de mon germà que no ha parat fins que no ha obtingut còpia dels papers de l’ingrés del pare al Clínic, hem pogut reconstruir el trajecte a peu -la seva darrera passejada- que va fer aquella tarda del diumenge 18 d’octubre (vegeu aquí) entre casa seva -a la plaça de Goya- i el punt del passeig de Colom on va trobar-se malament i el va recollir l’ambulància.  (n’hi ha més)

Tots els indicis fan pensar que va sortir de casa seva, a la cantonada de Sepúlveda amb la Ronda de Sant Antoni, una mica abans de les 4, i que va enfilar cap a la plaça Universitat en direcció a Pelai i la Rambla fins al carrer Canuda, que va recórrer fins al final, i l’avinguda del Portal de l’Àngel.

D’allí, a través del carrer dels Arcs, va arribar a la plaça de la Catedral. L’indret que, pel que em comenta mon germà, era parada habitual en els recorreguts del pare. Si el temple era obert entrava i descansava en un banc en penombra lluny dels rigors del carrer fins que aplegava noves energies i reprenia el camí. Segons el dia sabem que també aprofitava per fer un tomb ràpid pel claustre.

Després de l’aturada tècnica de la Catedral va agafar la Via Laietana per enfilar l’última part de la passejada. La més recta i de baixada. Va arribar fins a l’edifici de Correus i després va girar a la dreta per entrar al passeig de Colom.

Aquest itinerari l’havia fet moltes vegades i la circumstància que acabés al passeig de Colom no era una casualitat ja que al llarg d’aquest passeig hi ha tres parades dels autobusos 59 i 64, les dues línies que el portaven de tornada fins a casa.

Segons com estava de cansat agafava el bus a la primera parada (davant del número 5), a la segona (davant de Capitania) o a la tercera (davant del Govern Militar). L’informe de l’ambulància diu que aquell diumenge el varen recollir a les cinc menys deu minuts de la tarda just davant del número 5, l’edifici contigu al palau on té la seva seu la SGAE.

Segons Google Maps el recorregut que el pare va fer aquell dia a peu és de 2,2 quilòmetres. Poca broma per a un home a punt de fer 90 anys. Ja hi firmaria, jo, francament…

En totes les tradicions musicals hi ha una línia temàtica de balades que gira al voltant del mateix motiu: algú que s’adreça a qui ha de fer un viatge i li encarrega que quan arribi a la seva destinació faci alguna cosa, la majoria de les vegades relacionada amb el record i l’absència de la persona estimada.

Per exemple, el que deia el mestre Dylan a “La noia del país del Nord”: “Si viatges pel bell Nord glaçat / on el vent bat el cel fronterer / dóna records a una noia d’allà / fa temps que l’havia estimat.”

De la mateixa manera que cada matí em ve a la memòria la imatge del pare quan surto de casa amb la Vespa i passo inevitablement davant de la residència on va viure els seus últims dies, per tots els de casa la imatge del número 5 del passeig de Colom i de la parada de l’autobús que hi ha al davant ens portarà per sempre més el record d’aquell diumenge fatídic de mitjans d’octubre que el pare va patir l’atac cerebral.

No voldria semblar morbós però m’agrada pensar que després d’haver escrit tot això potser algú li dedicarà un pensament fugaç si mai passa pel davant de Correus i gira cap a la dreta tot enfilant el passeig ple de palmeres que corona la monumental columna des de la qual l’almirall Colom assenyala amb el dit un indret indeterminat.

Un indret que a mi m’agrada creure que és el lloc on ens espera la gent que se n’ha anat. El país del perpetu somriure on els somnis sempre acaben fent-se realitat

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *