Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

17 de febrer de 2006
0 comentaris

Gladiol.

És la protagonista de la fotografia d’aquí al costat. Avui en fa 82 i dinem en un restaurant per celebrar-ho. L’acompanyen la filla, el fill, les respectives parelles i una bona representació dels néts. Som al cor de Gràcia -el seu barri- en un restaurant bastant nou que fa menús degustació. Està contenta. Cofoia és, potser, la paraula. Encara té el cap clar tot i que d’un temps ençà ha anat perdent. La memòria immediata sobretot, no pas els records. De vegades es despista una mica. Avui no. Almenys l’estona que sóc amb ella, assegut al seu costat en el restaurant.

Com no podia ser altrament el tema de la infantesa a Gràcia, durant la guerra, no tarda a aparèixer. Eren sis, set… una tirallonga de germans (més algun passavolant) i una mare feinera que treia petroli de les pedres. Pel que es veu aquesta és una família de dones menudes però d’empenta. I jo sé per què ho dic.

Ella formava part del grup de germans més petits i tenia l’edat en què tot -encara que sigui una guerra- es percep sota l’aparença d’un joc. “Ens donaven pa del dia abans per berenar perquè no ens enllaminíssim i en demanéssim més”, diu. També apareix la besàvia que tenia un marit tronera i que va acabar compartint casa i llit amb l’amistançada. Fa un segle ja, d’això.

I el record del Tonet, el germà àcrata que va haver de fugir cap a França deixant aquí la muller. I el record del fill d’aquest Tonet que va nàixer durant la guerra i que no va poder sobreviure per manca de llet de la mare o d’altres aliments que la poguessin substituir. Gladiol, li varen posar. Eren noms habituals en aquells anys que el país va creure que la utopia era a tocar. (Ara mateix em ve a la memòria un “Crepus”, de Crepuscle, que va morir no fa gaires anys a Alemanya).

No sé gaires coses d’aquest Gladiol. I les poques que sé les arreplego d’aquestes evocacions imprevistes i estantisses del passat. Tal vegada fóra més senzill plantar-li un micròfon al davant i que anés desgranant el seu rosari de records. Com si fos un alumne d’EGB (o com es digui ara) complimentant la llibreta de treballs d’estiu. Però m’estimo més fer-ho així. A picossades. Agafant al vol dades generals i tapant els forats negres amb suposicions (“Veure poc, imaginar molt”, fora potser la consigna). Posant colors als fragments de la fotografia que el temps ha fet malbé.

Potser no és la manera més adequada de ser fidel a la realitat però ¿on està escrit que els records hagin de ser exactes?

“Preserve your memories / they’re all that’s left you” (“Bookends”, Paul Simon)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!