Totxanes, totxos i maons

L’escena s’esdevingué un dissabte, com avui, de fa tres o quatre setmanes. Com d’habitud la mare de l’A. va venir a dinar a casa. En temps normals els dissabtes els aprofitàvem també per convidar mon pare però el dia que ara evoco ja estava molt malalt i no li quedava gaire temps de vida.

Mentre parava taula em va semblar que a la terrassa hi havia un moviment anòmal, vaig acostar-m’hi i vaig veure una escena que, fugaçment, em va transportar cap a un passat no gaire llunyà: la mare de l’A. es dedicava a esporgar de brossa i fulles seques les plantes que tenim a les jardineres i els testos.

La inclinació del cos, el gest de les mans -l’una arreplegant les fulles, l’altra fent cassoleta amb la part baixa del davantal per acumular-hi la brossa- eren idèntics als de ma mare que, en els últims temps de la seva vida, les poques vegades que sortia al carrer i venia a veure’ns es dedicava a controlar meticulosament l’estat de conservació de les plantes de la terrassa i, si calia (que generalment era que sí), a fer una mica d’esporgada.

M’ha vingut a la memòria aquesta escena perquè avui, a l’hora de dinar, la família s’aplegarà al restaurant El Caliu de Gràcia per celebrar els 86 anys de la mare de l’A. D’ella, cada vegada amb el cap més despistat, he parlat en aquestes Totxanes en diverses ocasions i en tots els casos (vegeu aquí i també aquí) els seus aniversaris i la manera com els celebrem han sortit en el text.

Del que em sembla que no havia parlat mai és del seu admirador (o admiradora) secret. Algú que va tenir la bona pensada d’enviar-li un magnífic ram de flors a casa seva el dia del seu vuitantè aniversari, l’any 2004. Un gest inesperat i anònim perquè en cap moment el (o la) remitent va deixar cap targeta ni cap pista que en facilités la identificació.

El mateix va passar l’any següent, quan va fer els 81. I ara, quan ja ningú (ni ella mateixa) se’n recordava, la sorpresa ha tornat a produir-se: el dimecres passat, data exacta del seu naixement, un missatger va trucar a la seva porta amb un ram de flors sense targeta ni remitent.

Sé que uns quants membres de la família es pensen que qui hi ha darrere de l’enigma sóc jo. I puc assegurar solemnement que no hi tinc res a veure (per bé que em sap molt greu que m’hagin trepitjat la idea, no ho nego) i que em fa molta gràcia que algú -la mateixa persona o una altra- hagi reprès aquest costum.

No tinc cap interès per saber qui és, li respecto l’anonimat però, si per casualitat em llegeix, que sàpiga que, encara que la mare de l’A. ja no té el cap per gaires sorpreses, enigmes, misteris i sotracs, el gest és preciós i estic convençut que ella és la primera que l’agraeix.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!