Espriu, la reina Esther i la festa dels Purim.

Ja he explicat en alguna altra ocasió el meu costum de felicitar puntualment per correu electrònic o SMS els sants, aniversaris i dies assenyalats dels meus amics i coneguts. Una tasca en la qual compto amb l’ajut inestimable de l’agenda de Bromera (vegeu aquí).

Per defugir la rutina, però, vaig amb l’antena permanentment activada i de tant en tant hi afegeixo alguna innovació. La del present any l’he feta pensant en la dolça C. i consisteix a incorporar-hi les dates més importants del calendari jueu i felicitar-la o enviar-li el corresponent missatge de recordança, segons sigui el cas, el dia que toca.  (n’hi ha més)

Aquest costum -que, com he dit més amunt, l’he començat a posar en pràctica el mes passat- em fa gràcia de seguir-lo perquè, per una banda, és una manera de demostrar-li a la dolça C. que a casa se l’estima i es respecten les seves creences. I, per l’altra, perquè en la nostra societat mestissa, cosmopolita i “multiculti” cosa de no dir sembla que tota l’obertura de mires se’ns acaba remembrant el Ramadà, la Feria de Abril, l’Any Nou Xinès, el Halloween, les rues carnavalesques de Rio i poca cosa més.

El proper diumenge 28 de febrer el poble jueu celebra la Festa dels Purim, que commemora la història de la reina Ester, esposa de Xerxes, el rei dels perses, que va evitar l’exterminació dels jueus planificada pel pèrfid Aman. Una història -la del Llibre bíblic d’Ester- que és exactament la mateixa al voltant de la qual Salvador Espriu va construir l’any 1948 la “Primera història d’Esther”, un dels nostres monuments literaris de tots els temps.

Avui, que fa un quart de segle que el poeta de Sinera ens va deixar, em sembla que el millor homenatge que li podem fer és llegir no només la seva obra sinó també els seus referents d’origen. I, per tant, endinsar-nos també en la desena de capítols breus que configura el text bíblic d’Ester, situat entre el Llibre de les Lamentacions i el del profeta Daniel.

Jo m’organitzaré la lectura de forma fragmentada des d’ara mateix perquè em duri fins a les primeres hores del diumenge, just en el moment que enviaré a la dolça C. el meu SMS ple de desitjos de felicitat i prosperitat.

És una excusa esplèndida per repassar el text bíblic i per tornar a agafar el monòleg de l’Altíssim que clou la “Primera història d’Esther”, un text que mira que l’hauré llegit de vegades però, tot i això, cada nova lectura l’acabo amb la veu tremolosa (miro de llegir-lo en veu alta) i un espurneig als ulls…

“Vilatans, patricis de Sinera: som a les acaballes de la faula. El sol s’ajoca enllà dels turons del Mont-Alt, una ora suavíssima es desvetlla al Mal Temps i ens portarà sentors de fonoll i menta, l’aigua cau a primes gotes per la molsa del safareig del tritó, ulls del vespre comencen a esguardar-nos. (…) Eviteu el màxim crim, el pecat de la guerra entre germans. Penseu que el mirall de la veritat s’esmicolà a l’origen en fragments petitíssims, i cada un dels trossos recull tanmateix una engruna d’autèntica llum. (…) Pregueu també per Tomeu Rosselló, a qui Salom incorpora a la llegenda sinerenca. I pel notari i pel bisbe, el nebot i l’oncle, abans amos d’aquest jardí, que varen posseir un talent claríssim i uan enorme personalitat autoritària i bondadosa. I pel metge Miquel, i el ric Xifré, i el filòsof Moles, i la resta innumerable. I per l’Eleuteri, i per mi, i pels amics dels jueus, i pels jueus i els seus enemics.”

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *